"Stein um Stein" és la posada llírica de com la depressió t'encapsula i et tanca dins teu. Els murs són la teva carn, els cops de martell són els teus batecs. Al nucli, una figura, tancada a les fosques, claustrofòbica, difuminada en la penombra, desfeta en tremolors, cau al terra, només li queden plors vessats a l'era, no perfora la llum la foscor. La vida s'apaga, la tristor sobreviu, mira des dels 4 angles i somriu, només unes hores per a ser complet, ja no hi ha marxa enrera, a la merda l'esperança, tot això és un puto drama, però és la vida la que et tanca i t'escanya. Depressió, subproducte per pensar, la pròxima vegada dispara't i vessa sang, ningú et trobarà a faltar. Total, estàs aïllat, el món ja no t'importarà.
Nens tristos perquè no tenen joguines, adults deprimits per no tenir més vides
que la que llancen cada dia a la paperera, alimenten la mentida, fantasmes sense energia
Caminen sense mirar als ulls, exèrcit de zombies i melancolia
Algú va escriure unes línies i va condemnar la humanitat
A una existència de misèria, lluita i crueltat
Germans que es massacren, amics que amaguen pistoles a les mànigues, armes ocultes
que disparen quan ja no en saben, de parar i escoltar-se
Paraules que tallen com navalles, clavades a la ment, deixen marca pels penitents
El vermell ja corre pels carrers, crits i brams segresten
Infàncies, truquen a les portes, les esbotzen, a terra cau la fusta i el pare que protegeix la dona
Han vingut a cometre un crim, ho ordena Déu.
