El vaixell fantasma

VAGAREIG. Encara que qualsevol amor es viu com a únic, i encara que el subjecte rebutgi la idea de repetir-lo més tard en una altra banda, de vegades se sorprèn en ell mateix una mena de difusió del desig amorós. Llavors comprèn que està condemnat a vagarejar fins a la mort, d'amor en amor. 

    1. Com acaba un amor? Com s'acaba, doncs? En resum, ningú -llevat dels altres- no en sap mai res, d'això. Una espècie d'innocència amaga el final d'aquesta cosa concebuda, afirmada, viscuda segons l'eternitat. Sigui quin sigui l'objecte estimat, i tant si desapareix com si passa a la regió de l'Amistat, de tota manera, jo no el veig desaparèixer: l'amor que s'ha acabat s'allunya cap un altre món, a la manera d'una nau espacial que deixa de fer pampallugues. L'ésser estimat ressona com un clamor i, de cop i volta, s'apaga (l'altre no desapareix mai quan i com s'espera que ho faci). Aquest fenomen resulta d'una limitació del discurs amorós: jo mateix (subjecte enamorat) no puc construir fins al final la meva història d'amor. No sóc el seu poeta (el seu recitador), excepte en el començament. El final de la història, exactament igual que la meva pròpia mort, els pertany als altres. És a ells a qui els correspon escriure'n la novel·la, el relat exterior i mític.

Que n'era de blau, el cel!

TROBADA. La figura remet al temps feliç que va seguir immediatament després del primer rapte, abans que nasquessin les dificultats de la relació amorosa.

    1. Encara que el discurs amorós només sigui un polsim de figures que s'agiten en un ordre imprevisible, a la manera de les trajectòries d'una mosca en una habitació, puc assignar-li a l'amor, almenys de manera retrospectiva, imaginada, un esdevenidor regulat. És a causa d'aquest fantasma històric que de vegades en faig una aventura. La jornada amorosa sembla que segueixi, doncs, tres etapes (o tres actes): en primer lloc, instantània, la captura (sóc raptat per una imatge); després, una sèrie de trobades (cites, converses, cartes, petits viatges) en el decurs de les quals "exploro" amb embriaguesa la perfecció de l'ésser estimat; és a dir, la inesperada adequació d'un objecte al meu desig. És la dolçor del començament, el temps propi de l'idil·li. Aquest temps feliç pren la seva identitat (la seva clausura) d'allò que se li oposa (si més no en el record) en la "seqüela": la "seqüela" és el llarg rastre de patiments, ferides, angoixes, desemparances, ressentiments, desesperacions, penúries i trampes dels quals en sóc pres, quan visc, aleshores, sense treva sota l'amenaça d'una ruïna que cauria alhora sobre l'altre, sobre mi mateix i sobre la trobada màgica que ens va descobrir l'un a l'altre en un començament.

Tendresa

TENDRESA. Fruïció, pertò també avaluació inquietant dels gestos tendres de l'objecte estimat, en la mesura en què el subjecte comprèn que no en té pas el privilegi. 

    1. No és només la necessitat de tendresa, sinó també la necessitat de ser tendre amb l'altre: ens tanquem en la bondat mútua, ens materialitzem mútuament. Tornem a l'arrel de qualsevol relació, allà on s'ajunten la necessitat i el desig. El gest tendre diu: demana'm el que vulguis que pugui aplacar el teu cos, però no t'oblidis que et desitjo una mica, lleugerament, sense voler agafar res ara mateix. 

    El plaer sexual no és metonímic: un cop es pren, es talla. Era la Festa, sempre tancada, per una suspensió temporal, vigilada, d'allò prohibit. La tendresa, per contra, només és una metonímia infinita, insaciable. El gest, l'episodi de tendresa (l'acord deliciós d'una vetllada) no es pot interropmre si no és amb aflicció. Sembla que tot es posa en dubte: el retorn del ritme -vritti-, l'allunyament del nirvana. 

    2. Si rebo el gest tendre en el camp de la demanda, estic saciat: no és una mena de síntesi miraculosa de la presència? Però si el rebo (i pot ser simultani) en el camp del desig, estic inquiet. La tendresa, el dret, no és exclusiva: em cal, dons, admetre que rebo el que també reben els altres (de vegades assisteixo al mateix espectacle). Allà on ets tendre, hi dius el teu plural. 

    ("L... veia amb astorament com A... es mirava la cambrera del restaurant bàvar, en demanar-li l'schnitzel, amb ulls tendres, la mateixa mirada angelical que tant el commovia quan aquell gest anava adreçat a ell".)

MUSIL: "El cos del seu germà s'estrenyia tan tendrament, amb tanta bondat, que ella se sentia descansar en ell com ell en ella. En ella no s'hi agitava res, ni tan sols el seu bell desig" (L'home sense atributs, II, 772).

ZEN: vritti, per al budista, és el curs de les onades, el procés cíclic. Vritti és dolorós, només el nirvana pot posar-li fi. 

Tal

TAL. Cridat sense parar a definir l'objecte estimat, i patint per les incerteses d'aquesta definició, el subjecte amorós somia amb una saviesa que l'ajudaria acceptar l'altre tal com és, eximit de qualsevol adjectiu. 

    1. Esperit estret: en realitat no admeto res de l'altre, no n'entenc res. Tot el que no me'n concerneix, d'ell o d'ella, em sembla estrany, hostil; llavors experimento una barreja d'espant i de severitat envers l'altre. Tinc por i el renyo, des del moment en què no "encaixa" amb la seva imatge. Només són "liberal": un dogmàtic dolençós, en certa manera. 

    2. A través d'aquests judicis variables, versàtils, hi subsisteix una impressió penosa: veig que l'altre persevera en si mateix, que aquesta perseverança és ell mateix, i hi ensopego. M'irrita comprovar que no puc desplaçar-la, que faci el que faci, i per molt que m'hi prodigui, en ell, no renuncia mai al seu propi sistema. Experimento l'altre contradictòriament, com si fos una divinitat capriciosa que canvia d'humor sobre mi sense parar, i com una cosa pesada, inveterada (que envellirà tal i com és i per això pateixo). O, també, veig l'altre en els seus límits. O, finalment, em pregunto: hi ha un punt, un de sol, on l'altre em podria sorprendre? Així, curiosament, la llibertat de l'altre de ser "ell mateix", l'experimento com una obstinació pusil·lànime. Veig bé l'altre com a tal -veig el tal de l'altre-, però en el camp del sentiment amorós, aquest tal em causa dolor, ens separa, i un cop més em nego a reconèixer la divisió de la nostra imatge, l'alteritat de l'altre. 

    3. Aquest primer tal és dolent perquè deixo en secret, com un punt intern de corrupció, un adjectiu. L'altre és obstinat; i això denota més la seva qualitat. Cal que em desfaci del desig de fer balanç, és precís que l'altre es converteixi per a mi en quelcom pur de qualsevol atribució. Com més ho designi, menys li parlaré: seré com un infans que s'acontenta amb una paraula buida per mostrar quelcom. Ta, Da, Tat (diu el sànscrit). Tal, dirà l'enamorat: tu ets així, precisament així.

    I designant-te com a tal et faig fugir de la mort de la classificació, t'arrenco a l'Altre, al llenguatge, et vull immortal. Tal com és, l'ésser estimat no rep cap sentit, ni de mi ni del sistema on és immers. Només és un text sense context, no em cal o no desitjo desxifrar-lo. D'alguna manera, ell és el seu propi suplement de lloc. Si només fos un lloc, algun dia podria reemplaçar-lo, però el seu tal, el suplement del seu lloc no puc substituir-lo per res. (Als restaurants, quan encara ni han acabat el darrer servei, es preparen les taules, de bell nou, per al dia següent: les mateixes estovalles blanques, els mateixos coberts, el mateix saler: és el món del lloc, del reemplaçament: res de tal.)

    4. Llavors accedeixo (fugitivament) a un llenguatge sense adjectius. Estimo l'altre no segons les seves qualitats (compatibilitzades) sinó segons la seva existència; a causa d'un moviment que molt bé es podria qualificar de místic, no estimo el que ell és, sinó que ell és. Aleshores, el llenguatge contra el qual protesta el subjecte amorós (contra tots els llenguatges subtils del món) és un llenguatge obtús: se suspèn qualsevol judici, el terror del sentit queda abolit. Amb aquest moviment, liquido la categoria mateixa del mèrit: de la mateixa manera que el místic es torna indiferent a la santedat (que seria un altre cop un atribut), quan jo accedeixo al tal de l'altre, ja no hi oposo l'oblació del desig. Em sembla que puc obtenir de mi desitjar menys l'altre i gaudir-ne més. 

    (L'enemic del tal és la Xafarderia, la fàbrica immunda d'adjectius. El que s'assemblaria més a l'ésser estimat tal com és seria el Text, sobre el qual no puc aportar cap adjectiu: en gaudeixo sense haver de desxifrar-lo.)

    5. O bé, tal, no és l'amic? Aquell que pot allunyar-se un moment sense que s'espatlli la seva imatge? "Érem amics i ens hem convertit en estranys l'un per l'altre. Però és bo que sigui així, i no busquem dissimular-ho ni amagar-ho com si ens fes vergonya. Com dos vaixells que segueixen el seu camí després d'haver arribat als seus ports. Així, sens dubte, podem creuar-nos i celebrar festes entre nosaltres com ja ho hem fet. I llavors els bons vaixells reposaven un al costat de l'altre al mateix port, sota el sol, tan en calma que semblaria que ja havien arribat al seu destí, i que haguessin seguit el mateix rumb. Però, de seguida, la crida irresistible de la nostra missió ens impulsava de nou lluny l'un de l'altre, cadascun sobre mars cap a paratges sota sols diferents, potser per no veure'ns mai més, o potser per veure'ns encara un cop, però ja sense reconèixer-nos: els mars i els sols diferents ens deuen haver canviat!"

"Tutti sistematti"

SITUATS. El subjecte amorós veu aquells que l'envolten com a "col·locats", dotat cadascun d'un petit sistema pràctic i afectiu de lligams contractuals, dels quals se'n sent exclòs. Aleshores experimenta un sentiment ambigu d'enveja i derisió. 

    1. En Werther vol situar-se: "Jo... el seu marit! Oh, Déu meu que m'has creat, si m'haguéssis reservat aquesta felicitat, la meva vida seria una perpètua acció de gràcies, etc.". En Werther vol un lloc que ja està ocupat, el de l'Albert. Vol entrar en el sistema ("situat", en italià, es diu sistemato). Perquè el sistema és un conjunt on tothom hi vol el seu lloc (fins i tot si no és bo): els esposos, els amants, els trios, fins i tot els marginals (els addictes a les drogues, els addictes al sexe), volen estar col·locats en la seva marginalitat. Tots menys jo. (Joc: hi havia tantes cadires com nens, menys una: mentre els nens giraven, una senyora tocava el piano, i quan deixava de tocar cadascun s'abalançava sobre una cadira i s'hi asseia, tret del menys hàbil, o el menys brutal, o el que tenia menys sort, que es quedava dempeus, com un babau, sobrer: l'enamorat).

La incertesa dels signes

SIGNES. Ja sigui perquè vol provar el seu amor, o perquè s'esforça per desxifrar si l'altre l'estima, el subjecte amorós no té a la seva disposició cap sistema de signes segur.

    1. Busco signes, però de què? Quin és l'objecte de la meva lectura? És: "sóc estimat" (i per tant ja no ho sóc, ho sóc encara)? El que intento llegir és el meu futur, desxifrant el que està inscrit en l'anunci del que m'ha de passar, segons un procediment que estaria entre la paleografia i l'endevinació? No és més aviat, comptat i debatut, que em quedo suspès en aquesta pregunta i que li demano al rostre de l'altre, incansablement, la resposta a: quin és el meu valor?

    2. La potència de l'Imaginari és immediata: no busco la Imatge, m'arriba bruscament. D'immediat, l'examino de forma retrospectiva i faig alternar, interminablement, el bon i el mal signe. "Què volen dir aquestes paraules tan breus: tens tota la meva estima? O potser és quelcom més fred? És un retorn perfecte a la vella intimitat? És una manera cortesa de sortir del pas d'una explicació desagradable? Com l'Octavi de Stendhal, no sé mai el que és normal: privat (ho sé bé) de qualsevol raó, vull refugiar-me, per decidir sobre una interpretació, en el sentit comú. Però aquest sentit només em subministra evidències contradictòries. "Què vols, no és normal, això de sortir en plena nit i tornar quatre hores després!" "Però el que sí que és normal és sortir a passejar quan un té insomni", etc. A qui estima de veritat només se li respon mitjançant imatges fortes i vives, però que es tornen ambigües i flotants, així que s'intenta transformar-les en signes. Com en qualsevol endevinació, el consultant amorós ha de fer-se ell mateix la seva pròpia veritat. 

    3. Freud a la seva promesa: "L'única cosa que em fa patir és no poder demostrar-te el meu amor". I Gide: "Tot en el seu comportament semblava dir: com que no m'estima, no m'importa res. Ara bé, jo l'estimava encara, i, fins i tot, mai no l'havia estimat tant, però m'era impossible demostrar-li. En això hi residia, sens dubte, el més terrible".

    Els signes no són proves, perquè qualsevol en pot produir de falsos o d'ambigus. Per això mateix ens regirem, paradoxalment, sobre l'omnipotència del llenguatge. Com que res no assegura el llenguatge, el tindré com a única i última seguretat. Ja no creuré en la interpretació. Rebré qualsevol paraula de l'altre com un signe de veritat i, quan sigui jo el que parli, no posaré en dubte que rebrà com a veritat tot el que jo li digui. D'on es dedueix la importància de les declaracions. Vull arrencar-li a l'altre la fórmula del seu sentiment permanentment, i per això li dic sense parar que, per part meva, jo me l'estimo. No queda res a la suggestió, a l'endevinació; per tal que una cosa sigui sabuda cal que es digui, però també, des del moment en què es diu, molt provisionalment, és veritat.

La ressonància

RESSONÀNCIA. Mode fonamental de la subjectivitat amorosa: una paraula, una imatge, ressonen dolorosament en la consciència afectiva del subjecte.

    1. El que em ressona és el que aprenc amb el cos: quelcom de tènue i agut desperta bruscament aquest cos que, mentrestant, s'ensopia en el coneixement raonat d'una situació general. La paraula, la imatge, el pensament, actuen com una fuetada. El meu cos interior es posa a vibrar, com sacsejat per trompetes que es responen i se superposen entre sí. La incitació deixa una petjada que s'amplia i tot queda (més o menys ràpidament) devastat. En l'imaginari amorós, ningú no distingeix la provocació més petita d'un fet realment conseqüent: el temps es commociona cap endavant (les prediccions catastròfiques em vénen al cap de seguida) i cap enrera (recordo els "precedents" amb basarda): a partir d'una nimietat s'eleva i m'arrossega tot un discurs del record i de la mort. És el regne de la memòria, l'arma de la ressonància, del "ressentiment". 

(La ressonància d'un "incident imprevist que [...] canvia súbitament l'estat dels personatges": és un cop de teatre, el "moment favorable" d'una pintura: quadre patètic del subjecte caigut, prostrat, etc.)

    2. L'espai de la ressonància és el cos, aquest cos imaginari, tan "coherent" (coalescent) que no el puc viure més que sota d'una mena d'alarma generalitzada. Aquesta alarma (anàloga a un rubor que enrogeix el rostre, de vergonya o d'emoció) és una por. És una por ordinària, la que precedeix alguna activitat difícil de complir, on em veig en el futur en un estat de fracàs, d'impostura, d'escàndol. En la por amorosa, temo per la meva pròpia destrucció, que entreveig bruscament, segura, ben plasmada, en la resplendor de la paraula, de la imatge. 

    3. Quan li faltaven les frases, Flaubert s'estirava al divan: es posava en "adob". Si la cosa ressona amb massa força, em causa tal estrèpit en el cos que estic obligat a aturar qualsevol ocupació. M'estiro al llit i deixo transcórrer, sense lluitar, la "tempesta interior". Al contrari del monjo zen, que es buida d'imatges, jo me'n deixo omplir, experimento fins al final la seva amargura. La depressió te, per tant, el seu gest -posat en clau- i això és sens dubte allò que la limita: ja que només cal que en un cert moment pugui substituir-ho per un altre gest (fins i tot buit, com aixecar-me, apropar-me a la taula, sense que m'hi posi a treballar de seguida forçosament) per tal que la ressonància s'amorteixi i deixi lloc a l'hipòcrita taciturn. El llit (diürn) és el lloc de l'Imaginari; la taula és, novament, faci el que faci, la realitat. 

    4. X... em comunica un rumor desagradable que té a veure amb mi. Aquest incident repercuteix ene l meu ànim de dues maneres: d'una banda, rebo en carn viva l'objectiu del missatge, m'indigna la seva falsedat, vull desmentir-ho, etc. De l'altra, percebo perfectament el petit moviment d'agressivitat que ha impulsat X... -sense que ell mateix ho sàpiga ben bé- a transmetre'm una informació que em fereix. La lingüística tradicional només analitzaria el missatge: a la inversa, la filologia activa cercaria sobre tot interpretar, avaluar la força (aquí reactiva) que ho dirigeix (o que ho atreu). Ara bé, què faig jo? Conjugo les dues lingüístiques, les amplio mútuament. M'instal·lo dolorosament en la substància mateixa del missatge (saber-ne el contingut del rumor), malgrat que desfaci amb recel i amargura la força que el fon: perdo en les dues partides, em fereixo per tot arreu. Això és la ressonància: la pràctica que s'afanya a assolir una escolta perfecta. Al contrari que el psiconalaista (i amb raó), lluny de "surar" quan l'altre parla, escolto completament en estat de consciència total. No puc abstenir-me d'escoltar-ho tot i la puresa d'aquesta escolta és el que em resulta dolorós. Qui podria soportar sense patir un sentit múltiple i, malgrat això, purificat de tot "soroll"? La ressonància fa de l'escolta un estrèpit intel·ligible, i de l'enamorat un oient monstruós, reduït a un òrgan auditiu inmens, com si l'escolta entrés en un estat d'enunciació: en mi, la que parla és l'orella.