Que n'era de blau, el cel!

TROBADA. La figura remet al temps feliç que va seguir immediatament després del primer rapte, abans que nasquessin les dificultats de la relació amorosa.

    1. Encara que el discurs amorós només sigui un polsim de figures que s'agiten en un ordre imprevisible, a la manera de les trajectòries d'una mosca en una habitació, puc assignar-li a l'amor, almenys de manera retrospectiva, imaginada, un esdevenidor regulat. És a causa d'aquest fantasma històric que de vegades en faig una aventura. La jornada amorosa sembla que segueixi, doncs, tres etapes (o tres actes): en primer lloc, instantània, la captura (sóc raptat per una imatge); després, una sèrie de trobades (cites, converses, cartes, petits viatges) en el decurs de les quals "exploro" amb embriaguesa la perfecció de l'ésser estimat; és a dir, la inesperada adequació d'un objecte al meu desig. És la dolçor del començament, el temps propi de l'idil·li. Aquest temps feliç pren la seva identitat (la seva clausura) d'allò que se li oposa (si més no en el record) en la "seqüela": la "seqüela" és el llarg rastre de patiments, ferides, angoixes, desemparances, ressentiments, desesperacions, penúries i trampes dels quals en sóc pres, quan visc, aleshores, sense treva sota l'amenaça d'una ruïna que cauria alhora sobre l'altre, sobre mi mateix i sobre la trobada màgica que ens va descobrir l'un a l'altre en un començament.