Morrinha

Só quero saber, cando te vou ver terriña que anhelo choro por volver Non podo vivir tan lonxe de eiquí 

Escuma das praias onde eu crecín 

A chorar.

Everything hurts, everyone lies

All I ever loved turned to dust

All I ever wanted rose and died

My feet, my lungs, my heart

My blood rushing to my head

Throat soaring, eyes injected in red

I claim to the sky, keeping you like there was no end

Why do I longer for something that does not exist

Why do I keep attaching myself to who I can't resist

I just crave but for a bit more than a kiss

To taste your hips, and love your lips

Les hores no em pertanyen

Les estones, les regalo

Les teves flors m'atropellen

Caic i em revolco pel "barro"

Quantes pregàries hauré escrit

Cridant que no em queden braços

Que m'acompanyin en la tendre nit

Nit sense remor ni descansos

Que jo em moriria al teu pit

T'ho escupiria tot, el cel i el plànol

Del meu cap cap al cor, fins al dit

Del mig, l'únic que se'm aixeca

Quan sé que li fas petons a un pallasso.

SHE WON'T LOOK MY WAY

https://requiemforalostlove.blogspot.com/2020/04/i-still-dont-understand-what-it-means.html

 

Ametllers per la via

Avui he vist moltes flors
En algunes t'hi he trobat i en d'altres he vist

Un bri d'herba, una gota de sang

Un crit d'ofec en el mar

D'indiferència de la societat

Tenia el núvol gris aprop, llançava la mà per tocar

La ferida oberta, la brisa l'accentuava

Els meus dits no son senzills, potser no tornaran

A resseguir els teus pètals, a caminar amb estil

per la teva esquena, ara que la nit és freda, 

tot i que no sigui abril.

Carícies no-trobades

 

Que el perdó i el llant del el cor es difuminin en la bruma de la nit. 
Aquesta història mai ha comptat amb un final feliç

 

Què és el que ha passat? Que m'he abalançat al estimar(-te). Que buscava carícies com aigua al desert, era nàufrag d'una bassa d'aigua salada. Que podiem ser amics, i marxar junts d'aquí, dormir dins del mateix llit però ep! Que la cosa mai canviava. 

 

Les galtes fregaven i cossos càlids s'embolcallaven, era una tomba de pensaments i de batalles. Tampoc era una reunificació, només s'abonava el jardí per a les següents trastades.

 

I quina solitud sentia, allà sota les mantes! Els seus braços no eren per a mi, però tampoc volia fugir d'aquells tactes. Les engrunes calmaven la sed, l'oasi semblava palpable. Quina desgràcia d'aventura, quina destrossa tant poc lloable.

El vaixell fantasma

VAGAREIG. Encara que qualsevol amor es viu com a únic, i encara que el subjecte rebutgi la idea de repetir-lo més tard en una altra banda, de vegades se sorprèn en ell mateix una mena de difusió del desig amorós. Llavors comprèn que està condemnat a vagarejar fins a la mort, d'amor en amor. 

    1. Com acaba un amor? Com s'acaba, doncs? En resum, ningú -llevat dels altres- no en sap mai res, d'això. Una espècie d'innocència amaga el final d'aquesta cosa concebuda, afirmada, viscuda segons l'eternitat. Sigui quin sigui l'objecte estimat, i tant si desapareix com si passa a la regió de l'Amistat, de tota manera, jo no el veig desaparèixer: l'amor que s'ha acabat s'allunya cap un altre món, a la manera d'una nau espacial que deixa de fer pampallugues. L'ésser estimat ressona com un clamor i, de cop i volta, s'apaga (l'altre no desapareix mai quan i com s'espera que ho faci). Aquest fenomen resulta d'una limitació del discurs amorós: jo mateix (subjecte enamorat) no puc construir fins al final la meva història d'amor. No sóc el seu poeta (el seu recitador), excepte en el començament. El final de la història, exactament igual que la meva pròpia mort, els pertany als altres. És a ells a qui els correspon escriure'n la novel·la, el relat exterior i mític.