Res personal

28/02/2026

Ens hem acomiadat. He pasat mala tarda, però sé que el pitjor no és ara. He estat plorant per la tarda, a la meva antiga habitació de casa mons pares. Abraçat al coixí, escoltant Els Pets. Comentant-li a la Lior, al Sanchez. Puta merda. Encara tinc present els petons que li he fet al front mentre ens abraçàvem esperant el bus que se l'enduria. Té una olor tan particular... Com la vegada que vaig ficar-me sota els seus llençols després de la taverna on vem celebrar el seu aniversari. Ella va caure rendida al llit, però jo vaig tardar uns minuts, intentant gravar la seva olor a foc. Doncs va funcionar. Maleït sia.

A la nit he anat a fer birres amb el Kamil. Quan li parlava del tema, fins a 3 vegades se m'han annegat els ulls de llàgrimes. Al tornar al pis, tenia una pizza congelada, que no vaig esperar ni a que estigués del tot cuita. La massa s'havia quedat flàcida, i tenia sabor a farina. No era fàcil d'empassar, ni de saborejar. Quina ironia.

 

01/03/2026

 

Dormir m'ha anat bé. Com a mínim m'ha servit per a motivar-me i tornar a anar al gimnàs a última hora del matí. Estava ja pràcticament buit; potser també perquè hi he anat massa tard per a fer tots els exercicis que tenia en ment. M'he dedicat a fer braços, que era més ràpid. Amb els de bíceps, em veia al mirall, i em veia bé (hola, Narcís). Per no haver fet exercici intens en 2 mesos, no semblava haver perdut massa forma. Però pensava en ella. Tampoc l'hi hauria importat.

 

La tarda/nit la vaig passar anestesiat, jugant a la play. No volia parar, la tristesa tornaria a la que el cervell arranqués a pensar. No vaig voler sopar, ni fer-me el dinar de dilluns per a la feina. La panxa ja em roncava. Per sort, no vaig tardar molt en adormir-me.

 

02/03/2026

 

M'he llevat abans d'hora. Dutxat i fora de casa, he hagut de córrer per enxampar el bus. Abans anaven tard, ara es passen de puntuals; si et despistes, marxen abans d'hora i tot. 

A la feina, intentant ordenar el cap. Havia de fer coses, el meu IP m'havia deixat instruccions d'experiments que la setmana anterior no havien funcionat massa bé. I una purificació d'anticossos. La gent m'havia avisat que és quelcom que tarda tota una jornada, si no hi han gaires entrebancs. La síntesi de nanopartícules ha anat bé, crec. Tampoc sé massa què estic fent, però sembla que m'ha funcionat. Una petita alegria, per a una gran onada grisa que es ve. M'he anat a comprar dinar, encara vaig com un autòmata. Desitjo que s'acabi la jornada per a tancar-me a casa. 

 

He reservat cita amb una nova psico, recomanat pel Ferran i el Gorriz. Em fa il·lusió, me'n fio de les seves recomanacions. El Ferran ja se m'ha queixat de que no me'l cregui sempre de peus juntetes, però té una capacitat d'anàlisi que a mi se'm escapa. I sé que és punyent, però no diu les coses amb mala intenció. M'he baixat també Bumble i Hinge. Taparé forats de la manera més inapropiada.

 

03/03/26

 

Penso en tot el que ha fet l'Elena. No puc dormir al bus. Em bull la sang. S'ha follat a nosequants que ni li venien, ni li anaven. El Xavi m'ha recordat la història del bus. Per què a ells, i a mi no. Per què aquests gelos. Per què vaig acceptar ser amics. 

La ira se'm menja. Sé que no soc jo, però no puc evitar-ho. Sento que m'he tornat a traïr a mi mateix. Les seves necessitats emocionals estaven cobertes; les meves, no. No era just. Només volia unes carícies, estar més aprop d'ella. Per això no podiem ser amics. Els amics no ho fan. Però ella s'ha follat a amics seus. Ens hem fet petons, també. Què merdes passa aquí. 

 

04/03/26

 

El cabreig ha anat a menys. Comença a esbaïr-se, per tornar-se en l'autopenediment. Tu t'ho has buscat. Tu ho vas voler així, ella va ser transparent amb les seves intencions, des del minut 0. Ja, però tot i així, els petons, el convidar-me reiteradament a casa seva, a parlar-me dels seus temes més personals, de la familia, de les traïcions que havia patit. Només la volia abraçar, esperant que em tornés l'abraçada, i jo em pogués sentir millor, també. Em faig fàstig, pensant que això ho he fet tot per a satisfer una necessitat meva. No em crec que hagi estat així. Sentia el seu dolor, quan se li trencava la veu, i els ulls li ploraven només de recordar com la gent l'havia tractat. Jo volia ser diferent. La resta no m'importava. No sé ni què he fet, a la feina, apart de preparar uns buffers que m'havia costat 20min fer-ho.

 

05/03/26

 

Avui faig la purificació de proteines. Estic angoixat. Treballo amb un sistema MLPC, sé perfectament com funciona la cromatografia, però tots els detalls nous... son molts, per variar. No tinc el cap on toca. M'he llevat tard, m'he volgut dutxar a contratemps. 4t dia consecutiu que corro rere el bus. M'he trobat al Trapé, l'hi he estat explicant el tema. Sembla que li vulgui fer pena a la gent. Que es compadeixin de mi. Però jo no ho vull. Només vull estar amb ella. He decidit quedar amb la Montse; m'ha contestat de manera irònica. Ens veurem dissabte. Amb sort, un polvo m'ajudarà amb la tonteria. La purificació ha anat bé. El Tamàs m'ha tancat l'equip. La gent de la feina es mereix que els hi faci un monument. O dos.

 

06/03/26

 

Vaig com un zombie pel laboratori, i això que hem tingut un xoc amb un altre autobús quasi quan estàvem a Zona Universitària. Estic avançant, tot i que crec que lentament. Però hi ha progrés. Atenc a altres tasques també... deixo que aquestes se'm mengin el temps que hauria de dedicar a la meva tesi. Però bé, ningú se m'ha queixat. Tampoc els hi importa. Si la meva tesi fracasa, el problema és meu. La impressió de que treballo, com a mínim, hi és.

 

He evitat anar amb els de jiujitsu a fer birres. Si bé és cert que pensava que hi anirien abans i després ja tenia el compromís d'anar al Pati amb el Kamil, he donat evasives. El Ferran m'ha fet el comentari sarcàstic de que deixi de dir tonteries, que si no vull anar-hi, que tampoc passa res. Certament, no és el meu procedir, ser tant sincer. Em deixa despullat, quan m'ho remarca. Crec que tinc masses filtres, penso massa les coses, m'importa massa el que pensen de mi, m'importa massa la imatge que intento projectar.

 

M'ha fet un xic d'enveja quan ha tornat amb la taja. S'ho deuen haver passat bé. Anaven amb els Chinchilla, i el Roy. 

 

Demà estaré adolorit del rocòdrom.

 

07/03/26

 

Llevar-se, viciar, comprar, tragar aigua nadant (tot bé), dinar un puto plat d'espaguetis que m'ha costat 7 miserables euros, viciar, netejar la casa (tot bé). 

 

Bon rapapolvo de la Montse a la terrassa del Tonis. Li he admès que no l'he tractat bé; ella em veia com un amic, jo a ella no. Les mostres també eren evidents, però crec que ha estat de les poques vegades que he sigut així de sincer amb ella. Torno sol cap a casa, amb fred i una lleugera pluja com a companyes. Al llit s'hi està millor.

 

08/03/26

 

Avui també l'enyoro. Porto tota la setmana que, quan obro el whats, busco la seva foto. És igual que m'hagi tancat el instagram. La busco en els arbres en flor. La trobo en el dolor. 

 

Sospirs. 

 

Penso que també deu sentir-se sola. Em sap greu no poder acompanyar-la més. El seu patiment em fa patir a mi, també. Potser per això busco consol en ella. He llegit sobre la compulsió repetitiva de Freud. Conservo la esperança de que podrem parlar més endavant, ser col·legues, amics, amb una distància diferent a la de fins ara. Però, mentre m'importi tant, sé que no hi he de contactar. Només tinc que bones paraules per a ella, i callar-me-les fa que se'm travessin a la gola. M'ofego nedant, m'ofego corrent, m'ofego pensant(-te).

 

Eterna és l'espera.

 

Espero que la sessió de dijous no sigui únicament crear-me una fitxa. Tot i que ho he estat parlant prou, noto que dono pals de cec. Desconfio de tot, de tothom. De mi. 

 

11/03/26

 

Avui ho he sentit clarament. El moment en què em quedava sol, en què les veus es buidaven i l'aire s'omplia amb el buit. El pes a la gola, el nus a l'esòfag. Una bola de matèria fosca concentrada dins el meu pit. Quan tot calla, ella cobra força. I la sento, pesant, dins meu, dificultant-me respirar. 

 

La ironia que el seu silenci se'm faci eixordador.

 

12/03/26

 

Doncs sí, ha sigut fer una fitxa i fora. M'he sentit alleujat al sortir-ne. Dilluns ens tornarem a veure. Entenc que han sigut molts detalls, he anat allà a fer una vomitada, com les que no feia als exàmens de la uni... Demà marxem a Bilbao a celebrar els 30 del Rai. He volgut mirar el temps, i just donaran pluja. Perfecte. Un temporal que acompanya el meu estat d'ànim. 

 

Crec que torno a tenir una època en què els dijous se'm queden travats. La bioconjugació de les nanopartícules m'ha fallat un segon cop. Demà provaré un mètode lleugerament diferent. 

 

La Anna Mª (la psico) m'ha dit que hauria d'evitar de qualsevol manera de tornar a rellegir converses, o de veure fotos amb l'Elena. Instagram seguirà tancat, però per ara, en tota la tarda de dijous, me n'he abstingut. Crec que és una petita victòria. Però és tant frustrant, tot. M'ha donat uns deures per a fer. És un exercici similar al que em va fer fer la Norma quan vaig arrancar amb ella. 

 

Avui ella ha marxat al Marroc amb l'altre.

 

14/03/2026

 

La Maria i l'Àlvaro m'han convençut per a que la bloquegi a ella i jo em torni a obrir l'insta. Seguia subordinant el meu dia a dia per ella. 

 

15/03/2026

 

Bilbao ha sigut una bombolla. No sé si d'aire, o d'aigua. 

 

18/03/2026

 

No ho he pogut evitar. Bé, sí. Però no ho he volgut prou. He vist la seva nova foto de perfil. És una de les que li vaig fer jo a la Alfajería de Saragossa. Surt bé. Amb un somriure trist. Com el meu. 

 

Em torno a sentir sol.

 

21/03/2026

Merda, s'ha canviat la foto. Merda, és una del Marroc. Merda, surt preciosa.

 

Merda. Merda. Merda. 

L'he desbloquejat. He perdut tot rastre d'ella al meu perfil. L'hi he vist la story. L'he tornat a bloquejar.

 

Merda. Puta merda.

 

Estic sol.

Em sento sol.

Vull caliu. 

Vull plorar.

 

Recordo la seva última abraçada, al llit, a Saragossa. Com tancava els braços al meu voltant. Com la seva cama passava per sobre la meva. I jo respirava contra els seus cabells mentre li passava la mà entre ells.

 

Putíssima merda.

 

WHY DO I LONGER FOR SOMETHING THAT DOESN'T EXIST

 

22/03/2026

 

El problema de ese planteamiento es que confunde deseo con falta de respeto. Desear a alguien no es degradarlo; lo que degrada es no saber gestionar ese deseo. No hace falta desexualizar a una mujer para respetarla, hace falta tener criterio, contexto y autocontrol.

La prueba de una amistad no es la ausencia de deseo, sino la capacidad de sostener el vínculo sin imponerlo ni convertirlo en expectativa. Si necesitas eliminar el deseo para no cruzar líneas, el problema no es el deseo, es tu gestión.

Cuando entiendes las relaciones como algo que “conquistar”, dejas de escuchar al otro. Pero eso no invalida el deseo, invalida la mentalidad de imposición.

El deseo no es sucio, pero tampoco es inocente. Lo que marca la diferencia es cómo lo integras sin invadir ni reducir al otro.

 

[Comentari extret d'aquest video]

 

 

03/05/2025

 

Feia temps que pensava tornar per aquí. 

 

Ha anat tot a millor. Tenim pendent veure'ns, ja hem reprès el contacte. Però ara me'n estic adonant. És artificial. Encara m'ho prenc bastant a la valenta, tot plegat.

 

No em fa gràcia parlar amb ella. Dissimulo i poso bona actitud. A l'abril, quan vaig anar-la a buscar de nou, no era així. Precisament, li vaig dir de quedar perquè em feia il·lusió veure-la. Ara em fa pal. M'angoixa. I sobre tot és un "per què ho faig" constantment. 

 

[...]

 

Li he tornat a escriure. Hahahahaha. Potser em passo de sincer. Textualment:

 

"Per cert, que no ve a compte de res però et volia demanar que com anaves, si estàs bé o així… que sé que marco una mica la distància però és només que aquestes converses de “parlem només per a quedar” se’m fan com molt robòtiques i al cap i a la fi, tinc un interès genuí en saber de tu"

 

També és això que, si pretenc que les converses tornin a sentir-se "reals", parlar només de que quedem X dia i res més, és com tot forçat. No dic que ens ho tornem a explicar tot sense embuts (això caldrà calibrar-ho) però si que sí vull una relació de veritat, amb ella o qui sigui, no puc anar fent com un autòmata. 

 

"Habitar la incomoditat"

 

 

13/05/2026

 

Tanco aquesta etapa.

37 [130]

The moment I find myself, I am lost; if I believe, I doubt; I grasp hold of something but hold nothing in my hand. I go to sleep as if I were going for a walk, but I’m awake. I wake as if I slept, and I am not myself. Life, after all, is but one great insomnia and there is a lucid half-awakeness about everything we think or do.

34 [158]

Everything that happens in the world we live in, happens in us. Anything that ceases to exist in the world we see around us, ceases to exist in us. Everything that was, assuming that we noticed it when it was there, is torn from us when it leaves. The office boy left today. 

33 [154]

Clouds... I'm very conscious of the sky today, though there are days that, when I feel it, I don't see it, living as I do in the city and not in the country where the sky is always so present. 

Clouds... They are the principal reality of the day and I'm as preoccupied with them as if the clouding over the sky were one of the great dangers that fate has in store for me. Clouds... from the river up to the castle, from west to east, they drift along, a disparate, naked tumult. Some are white, the tattered vanguard of some unknown army; others, more ponderous and almost black, are swept along by the audible wind; besmirched with white, they seem inclined to linger and plunge into darkness the illusion of space afforded to the serried ranks of houses by the narrow streets, a darkness provoked more by their approach than by any actual shadow they cast.

Clouds... I exist unconsciously and I'll die unwillingly. I am the interval between what I am and what I am not, between what I dream and what life has made out of me, the abstract, the carnal halfway-house between things, like myself, that are nothing. Clouds... how disquieting it is to feel, how troubling to think, how vain to want! Clouds... They continue to pass, some so large (though just how large it's hard to judge because of the houses) they seem about to take over the whole sky; others, of uncertain size, which could be two clouds together or one about to split in two, drift, directionless, through the high air across the weary sky; to one side, in grand and chilly isolation, are other small clouds that look like the playthings of powerful creatures, irregularly shaped balls to be used in some absurd game. 

Clouds... I question myself but I do not know myself. I've done nothing nor will I ever do anything useful to justify my existence. The part of my life not wasted in thinking up confused interpretations of nothing at all, has been spent making prose poems out of incommunicable feelings I use to make the unknown universe my own. Both objectively and subjectively speaking, I'm sick of myself. I'm sick of everything, and of everything about everything. Clouds... Today they are the everything, dismantled fragments of heaven, the only real thing between the empty earth and the non-existent sky, indescribable scraps of tedium I impose on them, mist condensed into bland threads, soiled tufts of cotton wool in a hospital without walls. Clouds... They are, like me, a ruined road between sky and earth, at the mercy of some invisible impulse, they may or may not thunder, they gladden the earth with their whiteness, sadden it with their darkness, fictions born of empty intervals and aimless meanderings, remote from earthly noises, but lacking the silence of the sky. Clouds... they continue to drift past, on and on, as they always will, like a constantly interrupted winding and unwinding of dull yarns, the diffuse prolongation of a false, fragmented sky.

Read on a cloudy, Sunday afternoon.

20 [56]

Only one thing surprises me more than the stupidity which most men live their lives and that is the intelligence inherent to stupidity.

                To all appearances, the monotony of ordinary lives is horrific. I’m having lunch in this ordinary restaurant and I look over to the cook behind the counter and at the old server next to me, serving me as he has served others here for, I believe, the past thirty years. What are these men’s lives like? For forty years the cook has spent mostly all of every day in the kitchen; he has a few breaks, he sleeps relatively a little, sometimes he goes back to his village whence he returns unhesitatingly and without regret; he slowly accumulates his slow earned money, which he does not propose spending; he would fall ill if he had to abandon (for ever9 his kitchen for the land he bought in Galicia; he’s lived in Lisbon for forty years and he’s not even been to Rotunda*, or to the theatre and only once to the Coliseu (whose clowns still inhabit the inner interstices of his life). He got married, how or why I don’t know, has four sons and one daughter and, as he leans out over the counter towards my table, his smile conveys a great, solemn, contented happiness. He isn’t pretending, nor does he have any reason to. If he seems happy it’s because he is.

                And what about the old waiter who serves me and who, for what must be the millionth time in his career, has just placed a coffee on the table before me? His life is the same as the cook’s, the only difference being the four or five yards that separate the kitchen where one works from the restaurant dining room where the other works. Apart from minor differences like having two rather than five children, paying more frequent visits to Galicia, and knowing Lisbon better than the cook (as well as Oporto where he lived for four years), he is equally contented.

                I look again, with real terror, at the panorama of those lives and, just as I’m about to feel horror, sorrow and revulsion for them, discover that the people who feel no horror or sorrow or revulsion are the very people who have the most right to, the people living those lives. That is the central error of the literary imagination: the idea that other people are like us and must therefore feel like us. Fortunately for humanity, each man is only himself and only the genius is given the ability to be others as well.

                In the end, everything is relative. A tiny incident in the street, which draws the restaurant cook to the door, affords him more entertainment than any I might get from the contemplation of the most original idea, from reading the best book or from the most pleasant of useless dreams. And, if life is essentially monotonous, the truth is that he has escaped from that monotony better and more easily than I. He is no more possessor of the truth that I am, because the truth doesn’t belong to anyone; but what he does possess is happiness.

                The wise man makes his life monotonous, for then even the tiniest incident becomes imbued with great significance. After his third lion the lionhunter loses interest in the adventure of the hunt. For my monotonous cook there is something modestly apocalyptic about every streetfight he witnesses. To someone who has never been out of Lisbon the tram ride to Benfica is like a trip to the infinite and if one day he were to visit Sintra, he would feel as if he had journeyed to Mars. On the other hand, the traveller who has covered the globe can find nothing new for 5.000 miles around, because he’s always seeing new things; there’s novelty and there’s the boredom of the eternally new and the latter brings about the death of the former.

                The truly wise man could enjoy the whole spectacle of the world from his armchair; he wouldn’t need tot talk to anyone or to know how to read, just how to make use of his five senses and a soul innocent of sadness.

 

 

*The Rotunda was the name given by lisboetas (natives of Lisbon) to the Praça Marquês de Pombal. 

Fa temps que penso que l’estimo. Però potser no és estimar, en el sentit que pesa sobre la majoria de la gent, sinó en el sentit d’admiració, de veure com s’il·lumina el cel quan ella mostra els pensaments que li corren per dins, com se li esquerda el cel quan recorre paratges foscos de la seva memòria. Quan desplega una sensibilitat que et desarma quan no sabies ni que portaves una feixuga armadura.

No sé si la seva energia i la meva acaben d’encaixar, però és un dubte que cada volta em preocupa menys. Quan agafo distància, i m’enlairo fora de les meves idees, és quan ho sento més clar.

Grief is a beautiful kind of suffering.

Not because it feels good, 

but because you loved deeply enough

to be changed forever.

There is not a singular human being that escapes grief.

Not the strongest, 

not the most spiritual, 

and not the most healed.

To love someone is to sign a contract with loss.

And grief is not a malfunction of the heart,

it's proof that your heart worked.

Grief feels like breaking, 

because something did break.

Your reality, 

your expectations, 

the version of life that you thought you'd keep.

Your brain searches for them in rooms

they no longer exist in.

Your body waits for a voice

that won't come back in the same way.

That disorientation, that ache, 

that's love, with nowhere to land.

But here's the quiet truth:

grief doesn't just take, 

it transforms you.

You don't just move on;

you expand to carry both, 

the loss

and the love.

They don't leave you.

They relocate.

Into your voice.

Your choices.

Your softness.

Your strength.

You begin to live with them.

Grief is not here to destroy you, 

it's here to deepen you.

Because only those who have loved deeply will know the meaning of carrying something sacred.

Even after it's gone.