SHE WON'T LOOK MY WAY

https://requiemforalostlove.blogspot.com/2020/04/i-still-dont-understand-what-it-means.html

 

Ametllers per la via

Avui he vist moltes flors
En algunes t'hi he trobat i en d'altres he vist

Un bri d'herba, una gota de sang

Un crit d'ofec en el mar

D'indiferència de la societat

Tenia el núvol gris aprop, llançava la mà per tocar

La ferida oberta, la brisa l'accentuava

Els meus dits no son senzills, potser no tornaran

A resseguir els teus pètals, a caminar amb estil

per la teva esquena, ara que la nit és freda, 

tot i que no sigui abril.

Carícies no-trobades

 

Que el perdó i el llant del el cor es difuminin en la bruma de la nit. 
Aquesta història mai ha comptat amb un final feliç

 

Què és el que ha passat? Que m'he abalançat al estimar(-te). Que buscava carícies com aigua al desert, era nàufrag d'una bassa d'aigua salada. Que podiem ser amics, i marxar junts d'aquí, dormir dins del mateix llit però ep! Que la cosa mai canviava. 

 

Les galtes fregaven i cossos càlids s'embolcallaven, era una tomba de pensaments i de batalles. Tampoc era una reunificació, només s'abonava el jardí per a les següents trastades.

 

I quina solitud sentia, allà sota les mantes! Els seus braços no eren per a mi, però tampoc volia fugir d'aquells tactes. Les engrunes calmaven la sed, l'oasi semblava palpable. Quina desgràcia d'aventura, quina destrossa tant poc lloable.

El vaixell fantasma

VAGAREIG. Encara que qualsevol amor es viu com a únic, i encara que el subjecte rebutgi la idea de repetir-lo més tard en una altra banda, de vegades se sorprèn en ell mateix una mena de difusió del desig amorós. Llavors comprèn que està condemnat a vagarejar fins a la mort, d'amor en amor. 

    1. Com acaba un amor? Com s'acaba, doncs? En resum, ningú -llevat dels altres- no en sap mai res, d'això. Una espècie d'innocència amaga el final d'aquesta cosa concebuda, afirmada, viscuda segons l'eternitat. Sigui quin sigui l'objecte estimat, i tant si desapareix com si passa a la regió de l'Amistat, de tota manera, jo no el veig desaparèixer: l'amor que s'ha acabat s'allunya cap un altre món, a la manera d'una nau espacial que deixa de fer pampallugues. L'ésser estimat ressona com un clamor i, de cop i volta, s'apaga (l'altre no desapareix mai quan i com s'espera que ho faci). Aquest fenomen resulta d'una limitació del discurs amorós: jo mateix (subjecte enamorat) no puc construir fins al final la meva història d'amor. No sóc el seu poeta (el seu recitador), excepte en el començament. El final de la història, exactament igual que la meva pròpia mort, els pertany als altres. És a ells a qui els correspon escriure'n la novel·la, el relat exterior i mític.

Que n'era de blau, el cel!

TROBADA. La figura remet al temps feliç que va seguir immediatament després del primer rapte, abans que nasquessin les dificultats de la relació amorosa.

    1. Encara que el discurs amorós només sigui un polsim de figures que s'agiten en un ordre imprevisible, a la manera de les trajectòries d'una mosca en una habitació, puc assignar-li a l'amor, almenys de manera retrospectiva, imaginada, un esdevenidor regulat. És a causa d'aquest fantasma històric que de vegades en faig una aventura. La jornada amorosa sembla que segueixi, doncs, tres etapes (o tres actes): en primer lloc, instantània, la captura (sóc raptat per una imatge); després, una sèrie de trobades (cites, converses, cartes, petits viatges) en el decurs de les quals "exploro" amb embriaguesa la perfecció de l'ésser estimat; és a dir, la inesperada adequació d'un objecte al meu desig. És la dolçor del començament, el temps propi de l'idil·li. Aquest temps feliç pren la seva identitat (la seva clausura) d'allò que se li oposa (si més no en el record) en la "seqüela": la "seqüela" és el llarg rastre de patiments, ferides, angoixes, desemparances, ressentiments, desesperacions, penúries i trampes dels quals en sóc pres, quan visc, aleshores, sense treva sota l'amenaça d'una ruïna que cauria alhora sobre l'altre, sobre mi mateix i sobre la trobada màgica que ens va descobrir l'un a l'altre en un començament.

Tendresa

TENDRESA. Fruïció, però també avaluació inquietant dels gestos tendres de l'objecte estimat, en la mesura en què el subjecte comprèn que no en té pas el privilegi. 

    1. No és només la necessitat de tendresa, sinó també la necessitat de ser tendre amb l'altre: ens tanquem en la bondat mútua, ens materialitzem mútuament. Tornem a l'arrel de qualsevol relació, allà on s'ajunten la necessitat i el desig. El gest tendre diu: demana'm el que vulguis que pugui aplacar el teu cos, però no t'oblidis que et desitjo una mica, lleugerament, sense voler agafar res ara mateix. 

    El plaer sexual no és metonímic: un cop es pren, es talla. Era la Festa, sempre tancada, per una suspensió temporal, vigilada, d'allò prohibit. La tendresa, per contra, només és una metonímia infinita, insaciable. El gest, l'episodi de tendresa (l'acord deliciós d'una vetllada) no es pot interrompre si no és amb aflicció. Sembla que tot es posa en dubte: el retorn del ritme -vritti-, l'allunyament del nirvana. 

    2. Si rebo el gest tendre en el camp de la demanda, estic saciat: no és una mena de síntesi miraculosa de la presència? Però si el rebo (i pot ser simultani) en el camp del desig, estic inquiet. La tendresa, el dret, no és exclusiva: em cal, dons, admetre que rebo el que també reben els altres (de vegades assisteixo al mateix espectacle). Allà on ets tendre, hi dius el teu plural. 

    ("L... veia amb astorament com A... es mirava la cambrera del restaurant bàvar, en demanar-li l'schnitzel, amb ulls tendres, la mateixa mirada angelical que tant el commovia quan aquell gest anava adreçat a ell".)

MUSIL: "El cos del seu germà s'estrenyia tan tendrament, amb tanta bondat, que ella se sentia descansar en ell com ell en ella. En ella no s'hi agitava res, ni tan sols el seu bell desig" (L'home sense atributs, II, 772).

ZEN: vritti, per al budista, és el curs de les onades, el procés cíclic. Vritti és dolorós, només el nirvana pot posar-li fi. 

Tal

TAL. Cridat sense parar a definir l'objecte estimat, i patint per les incerteses d'aquesta definició, el subjecte amorós somia amb una saviesa que l'ajudaria acceptar l'altre tal com és, eximit de qualsevol adjectiu. 

    1. Esperit estret: en realitat no admeto res de l'altre, no n'entenc res. Tot el que no me'n concerneix, d'ell o d'ella, em sembla estrany, hostil; llavors experimento una barreja d'espant i de severitat envers l'altre. Tinc por i el renyo, des del moment en què no "encaixa" amb la seva imatge. Només sóc "liberal": un dogmàtic dolençós, en certa manera. 

    2. A través d'aquests judicis variables, versàtils, hi subsisteix una impressió penosa: veig que l'altre persevera en si mateix, que aquesta perseverança és ell mateix, i hi ensopego. M'irrita comprovar que no puc desplaçar-la, que faci el que faci, i per molt que m'hi prodigui, en ell, no renuncia mai al seu propi sistema. Experimento l'altre contradictòriament, com si fos una divinitat capriciosa que canvia d'humor sobre mi sense parar, i com una cosa pesada, inveterada (que envellirà tal i com és i per això pateixo). O, també, veig l'altre en els seus límits. O, finalment, em pregunto: hi ha un punt, un de sol, on l'altre em podria sorprendre? Així, curiosament, la llibertat de l'altre de ser "ell mateix", l'experimento com una obstinació pusil·lànime. Veig bé l'altre com a tal -veig el tal de l'altre-, però en el camp del sentiment amorós, aquest tal em causa dolor, ens separa, i un cop més em nego a reconèixer la divisió de la nostra imatge, l'alteritat de l'altre. 

    3. Aquest primer tal és dolent perquè deixo en secret, com un punt intern de corrupció, un adjectiu. L'altre és obstinat; i això denota més la seva qualitat. Cal que em desfaci del desig de fer balanç, és precís que l'altre es converteixi per a mi en quelcom pur de qualsevol atribució. Com més ho designi, menys li parlaré: seré com un infans que s'acontenta amb una paraula buida per mostrar quelcom. Ta, Da, Tat (diu el sànscrit). Tal, dirà l'enamorat: tu ets així, precisament així.

    I designant-te com a tal et faig fugir de la mort de la classificació, t'arrenco a l'Altre, al llenguatge, et vull immortal. Tal com és, l'ésser estimat no rep cap sentit, ni de mi ni del sistema on és immers. Només és un text sense context, no em cal o no desitjo desxifrar-lo. D'alguna manera, ell és el seu propi suplement de lloc. Si només fos un lloc, algun dia podria reemplaçar-lo, però el seu tal, el suplement del seu lloc no puc substituir-lo per res. (Als restaurants, quan encara ni han acabat el darrer servei, es preparen les taules, de bell nou, per al dia següent: les mateixes estovalles blanques, els mateixos coberts, el mateix saler: és el món del lloc, del reemplaçament: res de tal.)

    4. Llavors accedeixo (fugitivament) a un llenguatge sense adjectius. Estimo l'altre no segons les seves qualitats (compatibilitzades) sinó segons la seva existència; a causa d'un moviment que molt bé es podria qualificar de místic, no estimo el que ell és, sinó que ell és. Aleshores, el llenguatge contra el qual protesta el subjecte amorós (contra tots els llenguatges subtils del món) és un llenguatge obtús: se suspèn qualsevol judici, el terror del sentit queda abolit. Amb aquest moviment, liquido la categoria mateixa del mèrit: de la mateixa manera que el místic es torna indiferent a la santedat (que seria un altre cop un atribut), quan jo accedeixo al tal de l'altre, ja no hi oposo l'oblació del desig. Em sembla que puc obtenir de mi desitjar menys l'altre i gaudir-ne més. 

    (L'enemic del tal és la Xafarderia, la fàbrica immunda d'adjectius. El que s'assemblaria més a l'ésser estimat tal com és seria el Text, sobre el qual no puc aportar cap adjectiu: en gaudeixo sense haver de desxifrar-lo.)

    5. O bé, tal, no és l'amic? Aquell que pot allunyar-se un moment sense que s'espatlli la seva imatge? "Érem amics i ens hem convertit en estranys l'un per l'altre. Però és bo que sigui així, i no busquem dissimular-ho ni amagar-ho com si ens fes vergonya. Com dos vaixells que segueixen el seu camí després d'haver arribat als seus ports. Així, sens dubte, podem creuar-nos i celebrar festes entre nosaltres com ja ho hem fet. I llavors els bons vaixells reposaven un al costat de l'altre al mateix port, sota el sol, tan en calma que semblaria que ja havien arribat al seu destí, i que haguessin seguit el mateix rumb. Però, de seguida, la crida irresistible de la nostra missió ens impulsava de nou lluny l'un de l'altre, cadascun sobre mars cap a paratges sota sols diferents, potser per no veure'ns mai més, o potser per veure'ns encara un cop, però ja sense reconèixer-nos: els mars i els sols diferents ens deuen haver canviat!"