Voldria dir-te tantes coses, i sé que no hauria. Penso, 5 dies després de dir-nos les últimes paraules, que això estava condemnat des del principi. Que en unes poques hores he transicionat de la negació, a la ira i ràbia més candents, a la desesperació, per tornar al cabreig amb mi, amb tu, amb el món. Que potser hi havia marge de millora, que si toco les peces adequades, encara es pot arreglar. Arreglar el què?

Crec que ara ho començo a veure. Les teves escasses mostres d'afecte alimentaven una idea que jo portava a dins fins i tot abans de conèixe't. T'esperava assegut a la terrassa del bar Calders amb un forat negre amb gravetat pròpia. I he estat quasi bé un any i mig que tot el que entrava a la seva òrbita, no en sortia. I el forat, sense fons, s'expandia cada volta que passàvem moments junts. 

No era sa.

I per a calmar els ànims, que tu marquéssis clarament les intencions amb mi (fet que jo ja esperava), o que haguem dormit plegats, que hi hagi hagut petons o fins i tot, que m'haguéssis correspost, no crec que hagués canviat gaire el final. A mi ja m'agradaves abans de que et plantéssis davant meu.

I aquí està la gran tragèdia. El forat negre ho absorbia tot, excepte l'única cosa que volia que desaparegués. Et reclamava des de l'atenció, des de la carència emocional que arrossego des de fa anys, pròximament, una dècada. M'he sentit molt sol. Haver-me apartat de tu només ha fet que accentuar-ho. Suposo que és el que té, tornar a tocar de peus a terra.

I el que em fot més és que potser no em convé relacionar-me amb tu en bastant de temps. Potser mai més. No ho sé. Tampoc ho vull pensar. 

T'he buscat des de la necessitat, t'imaginava des del buit. En el moment, demanar-te entre poc i res em semblava raonable, perquè quin mal podia fer no exigir res. Doncs aquí rau el problema. Era ja una exigència que ignorava qualsevol resposta, qualsevol outcome per part teva. Els meus llavis deien que sí a tot el que em diguéssis, el meu cor tremolava cada cop que et veia. "Aquesta vegada sí que faré que es fixi en mi".

Quan comparties el teu temps, les teves intimitats amb mi, sentia que m'estava apropant a on volia estar. Volia escoltar-te, fer-te sentir estimada també. Jo em sentia també privilegiat pel vot de confiança. I t'asseguro que tot això ho he fet amb tota la bona fe del món; només volia posar l'espatlla a una persona que veia que estava patint. No és per què hagis estat tu (que també) però no et puc negar que pensava que això era perquè creia que m'acabaria portant a ser més... proper amb tu. En el sentit que tu no comparteixes.

Era egoista.

I potser això és el que em sabria més greu de tot. Que penséssis que tot era per apropar-me a tu. I tot i que era la idea de trasfons, moltes vegades la deixava apartada, perquè també se'm trencava alguna cosa per dins quan em parlaves de les teves vivències. Simplement volia acompanyar-te. Espero que en algun moment ho hagis sentit així.

Ja t'ho vaig dir a Saragossa. Em sap greu no haver-ho fet millor. Et tenia en tanta estima que he ignorat el que lentament anava creixent en mi. Fins que ho sentia tant, que em feia mal. I potser, de rebot, te n'ha fet a tu, també. 

Espero que quan t'arribi això, el sentiment ja hagi començat a esvaïr-se. No tinc sino que bones paraules cap a tu. Sé que, amb el temps, seràs un bon record i, amb un xic de sort, quelcom més que això.