Fa temps que penso que l’estimo. Però potser no és estimar, en el sentit que pesa sobre la majoria de la gent, sinó en el sentit d’admiració, de veure com s’il·lumina el cel quan ella mostra els pensaments que li corren per dins, com se li esquerda el cel quan recorre paratges foscos de la seva memòria. Quan desplega una sensibilitat que et desarma quan no sabies ni que portaves una feixuga armadura.

No sé si la seva energia i la meva acaben d’encaixar, però és un dubte que cada volta em preocupa menys. Quan agafo distància, i m’enlairo fora de les meves idees, és quan ho sento més clar.