El vaixell fantasma

VAGAREIG. Encara que qualsevol amor es viu com a únic, i encara que el subjecte rebutgi la idea de repetir-lo més tard en una altra banda, de vegades se sorprèn en ell mateix una mena de difusió del desig amorós. Llavors comprèn que està condemnat a vagarejar fins a la mort, d'amor en amor. 

    1. Com acaba un amor? Com s'acaba, doncs? En resum, ningú -llevat dels altres- no en sap mai res, d'això. Una espècie d'innocència amaga el final d'aquesta cosa concebuda, afirmada, viscuda segons l'eternitat. Sigui quin sigui l'objecte estimat, i tant si desapareix com si passa a la regió de l'Amistat, de tota manera, jo no el veig desaparèixer: l'amor que s'ha acabat s'allunya cap un altre món, a la manera d'una nau espacial que deixa de fer pampallugues. L'ésser estimat ressona com un clamor i, de cop i volta, s'apaga (l'altre no desapareix mai quan i com s'espera que ho faci). Aquest fenomen resulta d'una limitació del discurs amorós: jo mateix (subjecte enamorat) no puc construir fins al final la meva història d'amor. No sóc el seu poeta (el seu recitador), excepte en el començament. El final de la història, exactament igual que la meva pròpia mort, els pertany als altres. És a ells a qui els correspon escriure'n la novel·la, el relat exterior i mític.