La ressonància

RESSONÀNCIA. Mode fonamental de la subjectivitat amorosa: una paraula, una imatge, ressonen dolorosament en la consciència afectiva del subjecte.

    1. El que em ressona és el que aprenc amb el cos: quelcom de tènue i agut desperta bruscament aquest cos que, mentrestant, s'ensopia en el coneixement raonat d'una situació general. La paraula, la imatge, el pensament, actuen com una fuetada. El meu cos interior es posa a vibrar, com sacsejat per trompetes que es responen i se superposen entre sí. La incitació deixa una petjada que s'amplia i tot queda (més o menys ràpidament) devastat. En l'imaginari amorós, ningú no distingeix la provocació més petita d'un fet realment conseqüent: el temps es commociona cap endavant (les prediccions catastròfiques em vénen al cap de seguida) i cap enrera (recordo els "precedents" amb basarda): a partir d'una nimietat s'eleva i m'arrossega tot un discurs del record i de la mort. És el regne de la memòria, l'arma de la ressonància, del "ressentiment". 

(La ressonància d'un "incident imprevist que [...] canvia súbitament l'estat dels personatges": és un cop de teatre, el "moment favorable" d'una pintura: quadre patètic del subjecte caigut, prostrat, etc.)

    2. L'espai de la ressonància és el cos, aquest cos imaginari, tan "coherent" (coalescent) que no el puc viure més que sota d'una mena d'alarma generalitzada. Aquesta alarma (anàloga a un rubor que enrogeix el rostre, de vergonya o d'emoció) és una por. És una por ordinària, la que precedeix alguna activitat difícil de complir, on em veig en el futur en un estat de fracàs, d'impostura, d'escàndol. En la por amorosa, temo per la meva pròpia destrucció, que entreveig bruscament, segura, ben plasmada, en la resplendor de la paraula, de la imatge. 

    3. Quan li faltaven les frases, Flaubert s'estirava al divan: es posava en "adob". Si la cosa ressona amb massa força, em causa tal estrèpit en el cos que estic obligat a aturar qualsevol ocupació. M'estiro al llit i deixo transcórrer, sense lluitar, la "tempesta interior". Al contrari del monjo zen, que es buida d'imatges, jo me'n deixo omplir, experimento fins al final la seva amargura. La depressió te, per tant, el seu gest -posat en clau- i això és sens dubte allò que la limita: ja que només cal que en un cert moment pugui substituir-ho per un altre gest (fins i tot buit, com aixecar-me, apropar-me a la taula, sense que m'hi posi a treballar de seguida forçosament) per tal que la ressonància s'amorteixi i deixi lloc a l'hipòcrita taciturn. El llit (diürn) és el lloc de l'Imaginari; la taula és, novament, faci el que faci, la realitat. 

    4. X... em comunica un rumor desagradable que té a veure amb mi. Aquest incident repercuteix ene l meu ànim de dues maneres: d'una banda, rebo en carn viva l'objectiu del missatge, m'indigna la seva falsedat, vull desmentir-ho, etc. De l'altra, percebo perfectament el petit moviment d'agressivitat que ha impulsat X... -sense que ell mateix ho sàpiga ben bé- a transmetre'm una informació que em fereix. La lingüística tradicional només analitzaria el missatge: a la inversa, la filologia activa cercaria sobre tot interpretar, avaluar la força (aquí reactiva) que ho dirigeix (o que ho atreu). Ara bé, què faig jo? Conjugo les dues lingüístiques, les amplio mútuament. M'instal·lo dolorosament en la substància mateixa del missatge (saber-ne el contingut del rumor), malgrat que desfaci amb recel i amargura la força que el fon: perdo en les dues partides, em fereixo per tot arreu. Això és la ressonància: la pràctica que s'afanya a assolir una escolta perfecta. Al contrari que el psiconalaista (i amb raó), lluny de "surar" quan l'altre parla, escolto completament en estat de consciència total. No puc abstenir-me d'escoltar-ho tot i la puresa d'aquesta escolta és el que em resulta dolorós. Qui podria soportar sense patir un sentit múltiple i, malgrat això, purificat de tot "soroll"? La ressonància fa de l'escolta un estrèpit intel·ligible, i de l'enamorat un oient monstruós, reduït a un òrgan auditiu inmens, com si l'escolta entrés en un estat d'enunciació: en mi, la que parla és l'orella.