"E lucevan le stelle"

RECORD. Rememoració feliç i/o punyent d'un objecte, d'un gest, d'una escena, vinculats a l'ésser estimat, i marcada per la intrusió de l'imperfecte en la gramàtica del discurs.

    1. "Hem gaudit d'un estiu magnífic i passo molt de temps a l'hort de la Carlota, enfilat als arbres, amb la perxa de collir fruites per arribar a les peres de les branques més altes. Ella, a sota, les va recollint tal com jo les envio." En Werther explica, parla en present, però la seva estampa ja té vocació de record. En veu baixa, l'imperfecte murmura darrera del present. Un dia me'n recordaré d'aquesta escena, em perdré en el passat. El quadre amorós, igual que el mateix rapte, sempre és fet de deshores. És l'anamnesi, que només troba trets insignificants, de cap manera dramàtics, com si em recordés del temps mateix i només del temps. És un perfum sense base, un gra de memòria, una simple fragància: com una despesa en estat pur, com només els haikus japonesos han sabut dir-ho, sense recuperar-ho en cap destí. 

    (Per agafar les figues més altes del jardí de B. hi havia una perxa llarga, feta de bambú i amb un embut de llauna fendit amb florons que se l'hi havien adaptat. Aquest record d'infància funciona com a record amorós.)

    2. "Les estrelles brillaven." Aquella joia no tornarà mai més tal com era. L'anamnesi em sacia i em destrossa. 

    L'imperfecte és el temps de la fascinació: sembla que estigui viu i, no obstant, no es mou. Presència imperfecta, mort imperfecta, ni oblit ni resurrecció; simplement, l'esquer esgotador de la memòria. Des de l'origen, àvides de representar un paper, les escenes es col·loquen en la posició del record. Ho percebo amb freqüència, ho anticipo en el mateix moment en què es formen. Aquest teatre del temps és precisament el contrari de la recerca del temps perdut, perquè jo recordo patèticament, puntualment, i no filosòficament o discursiva; recordo per ser feliç o infeliç, no per entendre. No escric, no em tanco per escriure la novel·la enorme del temps recuperat.