La incertesa dels signes

SIGNES. Ja sigui perquè vol provar el seu amor, o perquè s'esforça per desxifrar si l'altre l'estima, el subjecte amorós no té a la seva disposició cap sistema de signes segur.

    1. Busco signes, però de què? Quin és l'objecte de la meva lectura? És: "sóc estimat" (i per tant ja no ho sóc, ho sóc encara)? El que intento llegir és el meu futur, desxifrant el que està inscrit en l'anunci del que m'ha de passar, segons un procediment que estaria entre la paleografia i l'endevinació? No és més aviat, comptat i debatut, que em quedo suspès en aquesta pregunta i que li demano al rostre de l'altre, incansablement, la resposta a: quin és el meu valor?

    2. La potència de l'Imaginari és immediata: no busco la Imatge, m'arriba bruscament. D'immediat, l'examino de forma retrospectiva i faig alternar, interminablement, el bon i el mal signe. "Què volen dir aquestes paraules tan breus: tens tota la meva estima? O potser és quelcom més fred? És un retorn perfecte a la vella intimitat? És una manera cortesa de sortir del pas d'una explicació desagradable? Com l'Octavi de Stendhal, no sé mai el que és normal: privat (ho sé bé) de qualsevol raó, vull refugiar-me, per decidir sobre una interpretació, en el sentit comú. Però aquest sentit només em subministra evidències contradictòries. "Què vols, no és normal, això de sortir en plena nit i tornar quatre hores després!" "Però el que sí que és normal és sortir a passejar quan un té insomni", etc. A qui estima de veritat només se li respon mitjançant imatges fortes i vives, però que es tornen ambigües i flotants, així que s'intenta transformar-les en signes. Com en qualsevol endevinació, el consultant amorós ha de fer-se ell mateix la seva pròpia veritat. 

    3. Freud a la seva promesa: "L'única cosa que em fa patir és no poder demostrar-te el meu amor". I Gide: "Tot en el seu comportament semblava dir: com que no m'estima, no m'importa res. Ara bé, jo l'estimava encara, i, fins i tot, mai no l'havia estimat tant, però m'era impossible demostrar-li. En això hi residia, sens dubte, el més terrible".

    Els signes no són proves, perquè qualsevol en pot produir de falsos o d'ambigus. Per això mateix ens regirem, paradoxalment, sobre l'omnipotència del llenguatge. Com que res no assegura el llenguatge, el tindré com a única i última seguretat. Ja no creuré en la interpretació. Rebré qualsevol paraula de l'altre com un signe de veritat i, quan sigui jo el que parli, no posaré en dubte que rebrà com a veritat tot el que jo li digui. D'on es dedueix la importància de les declaracions. Vull arrencar-li a l'altre la fórmula del seu sentiment permanentment, i per això li dic sense parar que, per part meva, jo me l'estimo. No queda res a la suggestió, a l'endevinació; per tal que una cosa sigui sabuda cal que es digui, però també, des del moment en què es diu, molt provisionalment, és veritat.