El rapte

RAPTE. Episodi considerat inicial (però que es pot reconstruir després), durant el curs del qual el subjecte amorós es troba "raptat" (captivat, encantat) per la imatge de l'objecte estimat (nom popular: amor a primera vista; nom científic: enamorament).

    1. La llengua (el vocabuulari) ha plantejat des de fa molt de temps l'equivalència entre amor i guerra: en tots dos casos es tracta de conquerir, raptar, capturar, etc. Cada cop que un subjecte "cau" en l'enamorament, prorroga una mica el temps arcaic en què els homes raptaven les dones (per assegurar l'exogàmia). Qualsevol enamorat que rep la fletxa de l'amor té quelcom de dona sabina (o de qualsevol altre cèlebre raptada). 

    No obstant, curiosa contradansa: en el mite antir, el raptor és actiu, vol segrestar la seva presa, és subjecte del rapte (i l'objecte és una dona que, com és sabut, hi té adjudicat un rol passiu). En el mite modern (el de l'amor-passió), passa exactament el contrari: el raptor no vol res, no fa res. És immòbil (com una imatge), i l'objecte raptat és el veritable subjecte del rapte. L'objecte de la captura esdevé el subjecte de l'amor, i el subjecte de la conquesta passa a la categoria d'objecte estimat. (Del model arcaic en subsisteix, no obstant, un tret públic: l'enamorat -el que ha estat raptat- és sempre implícitament feminitzat).

    Aquesta inversió singular prové potser d'això: el "subjecte" és, per a nosaltres (des del cristianisme?), el que pateix. On hi ha ferida, hi ha subjecte. Die Wunde, die Wunde, crida Parsifal, convertint-se així en "ell mateix", i com més oberta és la ferida, en el centre del cos ("al cor"), més subjecte es torna el subjecte. Perquè el subjecte és la intimitat ("La ferida [...] és d'una intimitat espantosa"). Així és la ferida d'amor, una obertura radical (en les "arrels" de l'ésser) que no arriba a tancar-se, i per la qual el subjecte flueix, constituint-se com a subjecte en aquest mateix flux. Només caldria imaginar-nos la nostra Sabina ferida per fer-ne el tema d'una història d'amor.

    2. L'amor a primera vista és una hipnosi: em fascina una imatge. Primer em sacseja, m'electrilitza; estic mut, trastornat, "torpenidat" com Menó ho estava per Sòcrates, model dels objectes estimats, de les imatges captivadores, o, fins i tot, l'aparició m'ha convertit, no distingeixo la via de l'enamorament del camí de Damasc. A continuació estic enganyat, aixafat, immòbil, amb el nas enganxat a la imatge (al mirall). En aquest moment, quan la imatge ve a raptar-me, només sóc la gallina meravellosa del jesuïta Atanasius Kircher (1646): que, amb les potes doblegades, s'adormia fixant els ulls en una línia de guix que, com una lligada, li passava no gaire lluny del bec. Si la deslligaven, es quedava immòbil, fascinada, "sotmesa al seu vencedor", segons deia el jesuïta. Però, per despertar-la del seu encanteri, per trencar la violència del seu Imaginari (vehemens animalis imaginatio), n'hi havia prou amb un suau cop de mà a l'ala. Llavors s'agitava i començava a picotejar. 

    [...]

    7. En el temps amorós hi existeix un esquer (que es diu novel·la d'amor). Crec (amb tothom) que el fet amorós és un "episodi" dotat d'un començament (amor a primera vista) i d'un final (suïcidi, abandonament, allunyament, retirada, convent, viatge, etc.) No obstant, el que faig és reconstruir l'escena inicial durant la qual he estat raptat: és un a deshora. Reconstrueixo la imatge traumàtica, que en present però conjugo (parlo) en passat. "El vaig veure, em vaig enrojolar, vaig empal·lidir en veure'l. En la meva ànima perduda hi va créixer la torbació". L'amor a primera vista es diu sempre en passat simple, ja que és alhora passat (reconstruït) i simple (puntual). És, per dir-ho així, un immmediat anterior. La imatge concorda amb aquest esquer temporal: neta, sorpresa, emmarcada, és ja (encara, sempre) un record (el ser de la fotografia no és representar, sino rememorar). Quan "torno a veure" l'escena del rapte, creo un atzar retrospectivament. Aquesta escena té la seva magnificiència: no deixo d'astorar-me per haver tingut aquesta oportunitat, per trobar el que encaixa amb el meu desig, o bé per haver corregut aquest enorme risc, per sotmetre'm de cop a una imatge desconeguda (i tota l'escena reconstruïda actua com el muntatge sumptuós de la ignorància).