PLORAR. Propensió particular del subjecte amorós a plorar: modes d'aparició i funció de les llàgrimes en aquest subjecte.
[...]
3. Quan ploro vull impressionar a algú, fer-li pressió ("Mira el que en fas, de mi"). Potser és a l'altre -i generalment és així- a qui se li obliga a assumir obertament la seva commiseració o la seva insensibilitat. Però també ho puc ser jo mateix: em poso a plorar per demostrar-me que el meu dolor no és una il·lusió. Les llàgrimes són signes, no expressions. Mitjançant les meves llàgrimes, explico una història, produeixo un mite del dolor i, des d'aquest moment, m'hi instal·lo. Puc viure-hi perquè en plorar m'atorgo un interlocutor emfàtic que resumeix el més "veritable" dels missatges, el del cos i no el de la llengua. "Què són les paraules? Una llàgrima en dirà més."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.