Per què?

PER QUÈ. Al mateix temps que es pregunta obsessivament perquè no és estimat, el subjecte amorós viu en la creença que, en realitat, l'objecte estimat l'estima, però que no li ho diu.

    1. Per a mi existeix un "valor superior": el meu amor. Mai no em dic: "Per què?". No sóc nihilista. No em plantejo la qüestió de les finalitats. En el meu discurs monòton no hi ha mai "per quès", només un de sol, sempre el mateix: però, per què no m'estimes? Com es pot no estimar aquest jo que l'amor torna perfecte (que et dóna tant, que et fa feliç, etc)? La insistència d'aquesta pregunta sobreviu a l'aventura amorosa: "Per què no m'has estimat?". O, encara més: "Diga'm, amor del meu cor, per què m'has abandonat?": "O sprich, mein herzalliebstes Lieb, warum verliessest du mich?".

    2. Aviat (o al mateix temps) la pregunta ja no és: "per què no m'estimes?", sinó "per què només m'estimes una mica?". Com t'ho fas per estimar una mica? Què vol dir estimar "una mica"? Visc sota el règim del massa o del no n'hi ha prou: àvid de coincidència, tot el que no és total sembla parsimònia; m'esforço per a ocupar un lloc des del qual no es percebin més les quantitats i on el balanç hi estigui prohibit. O, fins i tot, ja que sóc nominalista, per què no em dius que m'estimes?

    3. La veritat és que -paradoxa exorbitant- no deixo de creure que sóc estimat. Al·lucino amb el que desitjo. Cada ferida ve menys d'un dubte que d'una traïció: perquè no pot trair més que qui estima, i només pot estar gelós qui creu ser estimat. L'altre, episòdicament, falta al seu ésser, que és estimar-me. Vet aquí l'origen de les meves desgràcies. No obstant, un deliri només existeix si en despertem (no hi ha deliris retrospectius): un dia entenc el que m'ha passat. Creia patir perquè no m'estimaven i, tanmateix, patia perquè creia ser-ne. Vivia en la complicació de creure'm alhora estimat i abandonat. Qualsevol que hagués entès el meu llenguatge íntim hauria hagut d'exclamar, com amb una criatura complicada: però, a veure, què és el que vols?

    (T'estimo es torna m'estimes. Un dia, X... rep un ram d'orquídies anònimes. De seguida comença a imaginar-se'n l'origen: només poden ser d'algú que l'estima, i qui se l'estima només pot ser aquell a qui ell s'estima. Només després de força temps de crítica és capaç de dissociar les dues inferències: qui se l'estima no té perquè ser, forçosament, la mateixa persona que ell s'estima.)