L'exili de l'Imaginari

EXILI. Quan decideix renunciar a l'estat amorós, el subjecte es veu, amb tristesa, exiliat del seu Imaginari. 

    1. En aquest moment fictici prenc en Werther (en la mateixa ficció) allà on hauria renunciat a suïcidar-se. No li queda ja cap altra cosa que l'exili: no allunyar-se de la Carlota (ja ho ha fet un cop, sense resultat), sinó exiliar-se de la seva imatge, o, pitjor encara: acabar amb tota aquella energia delirant que s'anomena l'Imaginari. Aleshores comença una "mena de llarg insomni". Aquest és el preu que cal pagar: la mort de la Imatge contra la meva pròpia vida. 

    (La passió amorosa és un deliri, però el deliri no és estrany; tothom en parla, ja està domesticat. El que és enigmàtic és la pèrdua del deliri: on és què tornem?)

    2. En el dol real, la "prova de la realitat" és el que em mostra que l'objecte estimat ha deixat d'existir. En el dol amorós, l'objecte no és mort ni distant. Sóc jo qui decideix que la seva imatge ha de morir (i aquesta mort potser arribaria fins i tot a amagar-l'hi). Durant el temps que duri aquest dol estrany hauré de patir, doncs, dues desgràcies contràries. Pateixo perquè l'altre és present (sense deixar, malgrat ell, de ferir-me) i m'entristeix perquè és mort (tant, si més no, com me l'estimava). Així doncs, m'angoixo (el meu vell costum) per una trucada telefònica que no arriba, però al mateix temps m'haig de dir que aquest silenci, de tota manera, és inconseqüent, ja que he decidit despreocupar-me'n. Pertany només a la imatge amorosa de tenir algú que em truca: un cop desapareix aquesta imatge, el telèfon, soni o no, reprèn la seva existència inútil. 

    (Potser el punt més sensible d'aquest dol no és pas que em fa perdre un llenguatge, el llenguatge amorós? S'han acabat els "T'estimo".)

    3. El dol de la imatge, si el perdo, m'angoixa. Però, si ho aconsegueixo, em poso trist. Si l'exili de l'Imaginari és la via necessària de "curació", caldrà que convinguem que aquí el progrés és trist. Aquesta tristor no és una melancolia; o, almenys, és una melancolia incompleta (no pas clínica), ja que no m'acuso de res i no estic prostrat. La meva tristesa pertany a aquella franja de la melancolia en què la pèrdua de l'ésser estimat és abstracta. És una doble carència: no puc ni tan sols invertir la meva desgràcia, com quan patia perquè estava enamorat. En aquell temps desitjava, somiava, lluitava: hi havia quelcom davant meu, simplement trigava, hi havia contratemps. Ara ja no hi ha ressonàncies: tot és calmat, i pitjor. Encara que justificat per una economia -la imatge mor per tal que jo visqui-, el dol amorós sempre té un romanent: una expressió torna un cop i un altre: "Quina llàstima!".

    4. Prova d'amor: et sacrifico el meu Imaginari, com es feia quan hom es tallava un floc de cabells. Així, potser (almenys això es diu), arribaré a "l'amor de veritat". Si hi ha alguna similitud entre la crisi amorosa i la cura analítica, és que m'oblido d'aquell que m'estimo com el pacient s'oblida del seu analista. Liquido la meva transferència, i sembla que sigui així com s'acaben la crisis amorosa i la cura. No obstant, també cal dir-ho, aquesta teoria oblida que l'analista també ha d'oblidar-se del seu pacient (o l'anàlisi serà interminable). De la mateixa manera, l'ésser estimat -si el sacrifico a un Imaginari que, tanmateix, l'embrutava- ha d'entrar en la melancolia de la seva pròpia decadència. I és necessari, concurrentment al meu propi dol, preveure i assumir aquesta melancolia de l'altre, que jo patiré perquè encara l'estimo.  

    El veritable acte de dol no és patir per la pèrdua de l'ésser estimat: és comprovar un dia, sobre la pell de la relació, aquella petita taca, que hi ha arribat com un símptoma d'una mort segura. Per primera vegada, faig mal a algú a qui estimo; sense voler, és cert, però sense tornar-me boig. 

    5. Intento arrancar-me de l'Imaginari amorós, però l'Imaginari crema per sota, com les cendres mal apagades, i s'inflama de nou. El que s'havia abandonat ressorgeix, de la tomba mal tancada n'esclata bruscament un llarg crit. 

    (Gelosia, angoixa, possessió, discursos, apetits, senyals, de nou el desig amorós torna a cremar arreu. Era com si volgués abraçar fort per darrera vegada, amb bogeria, algú que havia de morir, algú a qui jo faria morir. Vaig produir una negativa de separació.)