ANGOIXA. El subjecte amorós, en raó de tal o tal altra continguència, és posseït per la por d'un perill, d'una ferida, d'un abandonament, d'un viratge, un sentiment que expressa amb la paraula angoixa.
1. Aquesta nit torno sol a casa; l'altre ha decidit que vindrà més tard. Les angoixes ja són aquí, com un verí preparat (la gelosia, l'abandonament, la inquietud); només esperen que passi una mica de temps per poder declarar-se decentment. Agafo un llibre i em prenc un ansiolític, "amb calma". El silenci de la residència és sonor, indiferent, idiota (se senten llunyanes, les banyeres que es buiden). Els mobles, els llums, són estúpids; res no és amistós, no puc reconfortar-me enlloc. ("Tinc fred, tornem a París"). La meva angoixa creix, n'observó la progressió, com Sòcrates conversava (jo llegeixo) i sentia elevar-se el fred de la cicuta al seu cos; l'escolto mentre s'anomena, desapareix, com una figura inexorable, sobre el fons de les coses que sí que són aquí.
(I si, per tal que passi alguna cosa, faig una promesa?)
2. El psicòtic viu en la por de l'esfondrament (davant del qual les diverses psicosis només en serien una defensa). Però "la por clínica a la depressió és la por a un enfonsament que ja ha estat experimentat (primitive agony) [...], i hi ha moments en què el pacient només vol que li diguin que aquesta depressió que l'espanya tant, que li mina la vida, ja s'ha produït". Semblaria que passa el mateix amb l'angoixa de l'amor: és la por a un dol que ja ha existit, des del mateix origen de l'amor, des del moment en què he sentit la felicitat inicial. Caldria que algú em digués: "No pateixis, ja l'has perdut".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.