ASCESI. Tant si se sent culpable respecte a l'ésser estimat, com si el vol impressionar representant la seva desgràcia, el subjecte amorós esbossa una conducta ascètica i s'autoinflingeix un càstig voluntari (en el seu règim de vida, la seva vestimenta, etc.)
1. Com que sóc culpable d'allò i d'allò altre (tinc i em dono mil raons per a ser-ne), em castigaré, enfonsaré el meu cos. Em tallo els cabells ben curts, amago la mirada rere ulleres fosques (com si hagués d'entrar al convent), em dedico a l'estudi d'una ciència seriosa i abstracta. Em llevo més d'hora per treballar, mentre encara és de nit, com un monjo. Seré pacient, molt pacient, una mica trist, en una paraula: digne, com li pertoca a l'home del ressentiment. Marcaré histèricament el meu dol (el dol que jo m'imagino) en la meva roba, en el meu aspecte, en la regularitat dels meus costums. Serà una dolça retirada, el just i necessari per tal que funcioni bé un patetisme discret.
2. L'ascesi (o la vel·leïtat de l'ascesi) es dirigeix a l'altre: gira't, observa'm, mira el que en fas, de mi. És un xantatge: vesteixo davant de l'altre la figura de la meva pròpia desaparició, tal i com es produirà segurament, si ell no cedeix (a què?).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.