Cala Jovera

Tot i que allò semblava més un miratge que una tarda de diumenge, era ben conscient que a aquella hora, encara hi tocava de peus a terra. Un cel pràcticament net de blanc i gris, una llum càlida i la brisa marina més amable de la setmana acompanyaven les dues figures que endreçaven el seu pas al voltant del castell. 

La zona ja li era familiar -just tenia parents vivint al voltant - però el fet de que una persona que només feia mesos que coneixia li mostrés la recollida cala, li va dotar a tota l'escena d'un aire nou, de desconeixença. No era el lloc, era la companyia. Com una petita escapada entre adolescents; dos amics que fugen de les urpes del món monòton i gris que ofereix la vida adulta. Eren ells dos, caminant entre rocs i onades, amb pins com espectadors de rerefons i la seva flaire de bosc mediterrani barrejada amb la salinitat del mar. 

Una mica més enllà, darrera d'una pedra que abans formava part del penya-segat al que donàven l'esquena, van decidir aturar-se, i donar-se uns minuts per a contemplar tota la escena. Però les pupil·les d'ell ignoraven la resta; només la contemplava a ella. Recorda la faldilla a quadres, les mitjes i el tatuatge recent a la cama, la samarreta de màniga llarga amb la esquena al descobert i que de vegades deixava entreveure l'escot; la línia d'ulls i el perfil que es dibuixava en contrast amb l'horitzó. La seva pell blanca i una mirada decidida. Una mirada d'algú que vestia cicatrius i que per fi havia trobat un lloc i un moment per a deixar-les al descobert. 

Els dos parlant, intercalant el silenci de l'un quan l'altre entonava el seu cant. Deixant que la vista alternés entre l'infinit del mar i el cel i l'infinit dins els iris de l'altre. Una partida de tenis, la mirada d'ell no es quedava mai quieta; volia veure-ho tot però a la vegada recordar cada detall, fins que un miracle el va pertorbar. 

Per un moment, les cames d'ella li van fer frec. Notava el tacte, sentia la seva presència, molt aprop. La mirada se li va clavar en aquell contacte entre pells, aquella lleugera pressió a la seva cuixa. La proximitat amb el seu maluc, tota ella a l'abast d'una abraçada. Una fotografia d'aquella intimitat que sentia només per aquell estret contacte. I quan va decidir canviar de plànol, dos ulls, amb la vitalitat d'un mar a darrera, tornant-li el blau dels seus propis.