Tururut, viola

Que no puc acomiadar-me de tu sense dir-te
Que ha estat guay, però crec que això ja s'ha acabat
El bròquil, la cosa, aquestes ganes de menjar-te
El món que amagues entre les parets de la teva casa. 

Permet-me que em pinti la vida de vermell intens
Que em torni un amargat i vagi ràpid i sense frens
A un sofà on pugui estar tranquil, lluny del xivarri
de la gent que m'escup i em diu "què hi sents, dins el pit?"

Que avui potser estic un xic trist, que encara no he entès
l'embolic que porto dins, les lletres que em vas dedicar
quan s'obrien les flors i érem els dos qui tallàvem el bacallà.
Que no hauria estat elegant marxar sense escriure't una miserable ratlla
No és que sigui un pèl covard però això no se'm dóna bé dir-ho a la cara: 

Que tanta tinta m'has fet vessar en papers que ningú mai llegirà
Que m'has fet navegar amb tempesta en masses vaixells atrotinats
Que aquest dolor no és senzill, com els dits que me l'han brindat
Que m'has regalat petons que m'ensenyaven el cel on volia estar
Que no sé cap què hi ha demà però agraeixo haver-te'm creuat
Que vas traspassar una línia, i que ara l'oblit ja és un tema del passat

I que moltes gràcies. Perquè sempre ha estat agradable passejar, 
amb gent com tu al meu costat.