Val la pena insistir? Seguir deixant-hi idees, forces, energia, quan potser ja sé la resposta però em nego a acceptar-la?

Surt a compte, voler ser part d'algú, quan el món et desmembra amb l'objectiu de que no siguis de ningú? Ni de tu mateix. 

Sóc un pèndol, un metrònom, una balança trencada. No tinc equilibri ni mesura, només oscil·lo d'una banda a l'altra. 

Corres lliure pels meus pensaments, jo m'ofejo en un got d'aigua. Enyoro els teus ulls, i saber que no em miren és pitjor que em devorin milers d'aranyes.

No sé fins a quin punt et vull, si tu no em vols a mi. No seré correspost com jo espero, però espero ser-ho com em mereixo. Potser aquesta és la gran revel·lació. 

Ja he viscut aquest tràngol. I me'n sortiré. Però, amb tota certesa, el jo de l'altra banda tindrà menys pell i un altre gran roc carregat sobre les espatlles.