Jo no t'he oblidat. Però no en el sentit de que penso en tu, sino en el sentit que encara em fas palpitar el pit, tot i la llunyania i l'anonimat. Al cap i a la fi, és el que dèiem; el que et queda gravat a foc és com et van fer sentir. I jo, amb tu, vaig ser feliç. I no m'agrada el to d'aquest discurs, i no vull provocar-te sentiments de pena ni que et compadeixis de mi, però amb tu van ser els últims moments genuïns d'enamorament que he viscut. I d'això ja fa... més d'un lustre.

Gaudeixo del que faig. Però avui t'he vist (en diferit), a tu i a alguns dels teus somriures que sé que en algún moment era a mi a qui li dedicaves, i en un dia de pluja intensa com avui, no he pogut sinó mirar enrera i pensar que el sentiment segueix viu, però dol tant que aquesta sequera s'allargui tant. Avui, veure't somriure, m'ha recordat al buit que porto dins. I el sentiment no pot ser més miserable.