XXSS

A vegades li passava pel cap que vivia atrapat. Al cap i a la fi, la vida és una roda que no para de girar. La Terra dóna voltes, la Via Làctia i l'Univers també. I a aquelles hores de la nit, el seu cap també feia acrobàcies. 

La màxima preocupació que tenia era en poguer seguir fent diners. No en més quantitat, simplement una quantitat estable, senzilla. Per a què? Per a ser més lliure? Per a poder sobreviure? 

El menjar i el sostre no li faltaven, però no es desempallegava de la sensació d'estar dins d'una gàbia. I el que era més divertit; se la havia feta ell mateix, a mida. Barrots amables al tacte, un sostre alt per a que no semblés un espai claustrofòbic. Molta llum, bona ventilació. I sobre tot, moltes distraccions. La cel·la era còmode, doncs, quina necessitat hi havia, de sortir-ne? Tot estava pensat. 

Però precisament, quan els rellotges ja no sonaven i qui marcava el pas del temps era la proximitat de les alarmes per despertar-se, entreveia, si aclucava els ulls, un món que sabia que existia, que havia palpat. A vegades, assaborit. Però era un món que li semblava llunyà, incompatible amb la seva gàbia. 

Un món amb matissos que la seva mirada no podia comprendre; uns colors que inundaven els pulmons, unes sensacions que se li clavaven a les retines. Una explosió de sons al tacte, un regust de verd a la llengua. 

Pensava, està tirant la vida a la brossa? Cada dia que passa és un dia que escull amagar-se. I aquest pensament es repetia fins a la sacietat, com la nàusea que anticipa el vòmit que mai arriba a escupir.