L'idioma del silenci és el més dur d'escoltar

Qui més calla, és qui més parla
I deixa sentir el brogir de la escabetxina
Del cor nu que lluita per marxar
L'absència passa a ser rutina
I aquells braços tendres i amables
Ara jauen amb cossos estranys
D'ombres d'homes d'aparença afable
Amb mans negres, marques de carícies oxidades
A qui el temps encara no ha sapigut perdonar.