Al fons dels ulls

Tinc uns ulls blaus que es reconeixen amb el mar. Al rerefons hi ha una fosca profunditat, que no tothom veu, que no tothom vol trobar. De vegades miren amb tendresa; d'altres, penetren dins l'armadura més resilient. En alguns dies tenen la espurna de la esperança; la vida hi brilla com la superfície trèmula on es reflexa la lluna. Aprecien els colors, s'exciten amb alegria. Tot és un deleït, tot està pensat per a alimentar aquestes ànsies de valentia. 

Però hi ha dies en què mana la pluja, i en aquests dies, el blau desapareix. Del rastre que deixa, en sorgeix un gris que ho empantanega tot; la mirada sembla absent, i la llum que hi alberga, també. I en dies així, es fa difícil veure-hi més enllà, com la guspira que de vegades rega la vida ja no la hi pots trobar. Es mou per inèrcia, com un robot, automatitzat. Els ulls miren i no troben, perquè el que busquen, se n'ha anat al fons del mar.