Fa tant de temps que no escric... Només quan realment una cosa em pertorba el suficient com per fer-me sentir miserable és quan tinc els meus dits poden sobrevolar el teclat sense que masses pensaments els hi retallin les ales per escriure el que intento amagar a dintre.

Em trobo submergit en una tranquil·la, calmada nit de principis d'any. Tan freda i neta com els carrers, buits de gent. El mateix vent, aquell que de vegades sacseja les fulles dolçament per acabar-les tombant a la tardor, avui ni se'l sent. Les estrelles estan desaparegudes, i la lluna, entre suposades masses enormes de microgotetes a quilòmetres d'aquí, oculta, amb les millors vistes a l'univers que hom pugui disposar mai des de la Terra. 

Enmig del silenciós guirigall, un troç de diari rodolant contra el gris asfalt, passant, empentat pel propi vent. L'arrossega irremeiablement en una única direcció, per molt que el bocí es quedi atrapat per un fanal o sota les rodes d'un automòbil  I l'acaba enlairant, portant lluny de la ciutat i més aprop de la lluna, on es queda tant aprop del veritable cel com aprop de tot allò a què s'ha volgut aferrar mentre rodolava perdut pel carrer. 

.

I ara jo us pregunto: i si el paper no és més que una esperit solitari que s'acaba rediminint i acceptant? I si el vent, malèvol ell, és un sentiment que amb tot el seu esforç ha dinamitat les oportunitats del paper de sortir volant? I si el paper, al intentar aferrar-se fins al més petit sortint, tot el que volia era evitar quedar sol en aquesta immensitat tan buida?