It doesn't matter. None of this matters! But if it doesn't matter... Why do I long for her like this?
Why do I desire the touch of something that no longer exists!?
dissabte, 9 de març del 2024
ha[L]t all logical speech
- A2: This tower is a giant cannon that's aimed at the human server on the moon. If we don't do something, all of humanity's remaining data will be destroyed.
+ 9S: Ha ha ha... ha ha ha hah! So what? None of it matters. Or didn't you know? We aren't required in this world anymore.
Humanity is extinct. That moon server you're so worried about was invented to give us androids something to fight for. And YoRHa was created to perpetuate the lie. But in order to make sure no one ever learned the truth, we were DESIGNED to be killed. They built a back door in the Bunker and programmed it to activate after a certain amount of time. The Commander? Me? 2B? Sacrificial lambs. All of us.
Isn't that HILARIOUS!? Doesn't it make you LAUGH!?
- A2: 9S. We-
+ 9S: SHUT UP.
You killed 2B.
That's all we need to kill each other.
- A2: ...
2B hated to keep killing you. It caused her so much pain.
+ 9S: ...
- A2: The 9S type is a high-end model. They knew you'd discover the truth eventually. But the model designation "2B" was just a cover.
The official designation... is 2E. Number 2, type E.
They were a special class of members designed to Execute YoRHa units.
But you knew that... right, 9S?
+ 9S: Shut up... Shut up! What do you know? You don't know anything at all about us!
+ Pod 0153: Proposal. Cease combat. Fighting her at this point would be irrational and-
+9S: Pod 0153, I order you to halt all logical thought and speech! This order shall remain in effect until you confirm the death of either myself or unit A2.
Jo no t'he oblidat. Però no en el sentit de que penso en tu, sino en el sentit que encara em fas palpitar el pit, tot i la llunyania i l'anonimat. Al cap i a la fi, és el que dèiem; el que et queda gravat a foc és com et van fer sentir. I jo, amb tu, vaig ser feliç. I no m'agrada el to d'aquest discurs, i no vull provocar-te sentiments de pena ni que et compadeixis de mi, però amb tu van ser els últims moments genuïns d'enamorament que he viscut. I d'això ja fa... més d'un lustre.
Gaudeixo del que faig. Però avui t'he vist (en diferit), a tu i a alguns dels teus somriures que sé que en algún moment era a mi a qui li dedicaves, i en un dia de pluja intensa com avui, no he pogut sinó mirar enrera i pensar que el sentiment segueix viu, però dol tant que aquesta sequera s'allargui tant. Avui, veure't somriure, m'ha recordat al buit que porto dins. I el sentiment no pot ser més miserable.
dilluns, 12 de febrer del 2024
"Stein um Stein" és la posada llírica de com la depressió t'encapsula i et tanca dins teu. Els murs són la teva carn, els cops de martell són els teus batecs. Al nucli, una figura, tancada a les fosques, claustrofòbica, difuminada en la penombra, desfeta en tremolors, cau al terra, només li queden plors vessats a l'era, no perfora la llum la foscor. La vida s'apaga, la tristor sobreviu, mira des dels 4 angles i somriu, només unes hores per a ser complet, ja no hi ha marxa enrera, a la merda l'esperança, tot això és un puto drama, però és la vida la que et tanca i t'escanya. Depressió, subproducte per pensar, la pròxima vegada dispara't i vessa sang, ningú et trobarà a faltar. Total, estàs aïllat, el món ja no t'importarà.
Nens tristos perquè no tenen joguines, adults deprimits per no tenir més vides
que la que llancen cada dia a la paperera, alimenten la mentida, fantasmes sense energia
Caminen sense mirar als ulls, exèrcit de zombies i melancolia
Algú va escriure unes línies i va condemnar la humanitat
A una existència de misèria, lluita i crueltat
Germans que es massacren, amics que amaguen pistoles a les mànigues, armes ocultes
que disparen quan ja no en saben, de parar i escoltar-se
Paraules que tallen com navalles, clavades a la ment, deixen marca pels penitents
El vermell ja corre pels carrers, crits i brams segresten
Infàncies, truquen a les portes, les esbotzen, a terra cau la fusta i el pare que protegeix la dona
Han vingut a cometre un crim, ho ordena Déu.
dijous, 19 d’octubre del 2023
XXSS
A vegades li passava pel cap que vivia atrapat. Al cap i a la fi, la vida és una roda que no para de girar. La Terra dóna voltes, la Via Làctia i l'Univers també. I a aquelles hores de la nit, el seu cap també feia acrobàcies.
La màxima preocupació que tenia era en poguer seguir fent diners. No en més quantitat, simplement una quantitat estable, senzilla. Per a què? Per a ser més lliure? Per a poder sobreviure?
El menjar i el sostre no li faltaven, però no es desempallegava de la sensació d'estar dins d'una gàbia. I el que era més divertit; se la havia feta ell mateix, a mida. Barrots amables al tacte, un sostre alt per a que no semblés un espai claustrofòbic. Molta llum, bona ventilació. I sobre tot, moltes distraccions. La cel·la era còmode, doncs, quina necessitat hi havia, de sortir-ne? Tot estava pensat.
Però precisament, quan els rellotges ja no sonaven i qui marcava el pas del temps era la proximitat de les alarmes per despertar-se, entreveia, si aclucava els ulls, un món que sabia que existia, que havia palpat. A vegades, assaborit. Però era un món que li semblava llunyà, incompatible amb la seva gàbia.
Un món amb matissos que la seva mirada no podia comprendre; uns colors que inundaven els pulmons, unes sensacions que se li clavaven a les retines. Una explosió de sons al tacte, un regust de verd a la llengua.
Pensava, està tirant la vida a la brossa? Cada dia que passa és un dia que escull amagar-se. I aquest pensament es repetia fins a la sacietat, com la nàusea que anticipa el vòmit que mai arriba a escupir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)